PERE SÀBAT

Us Imagineu?

2012-01-20T18:37:00.002+01:00

“Fraga condemnat a 15 anys de presó per crims contra la humanitat”. Us imagineu un titular així a tota portada a La Vanguardia? Us imagineu que resultés que Espanya afrontés el seu passat de cara i acceptés que durant 40 anys hi va haver una dictadura feixista? Us imagineu que el Govern espanyol demanés perdó als milers i milers de represaliats per la dictadura o que el Rei Juan Carlos I fos recusat per la seva col·laboració amb el règim de Franco? O fins i tot que el Partit Popular condemnés, 30 anys després, el franquisme? Us imagineu? Si ho feu serà precisament això, imaginació perquè la realitat és tota la contrària.

Espanya no accepta el seu passat i és incapaç d’afrontar la col·laboració dels seus dirigents amb el franquisme. Espanya és un tabú. Fraga potser va ser pare de la Constitució (i per això és com és) però també va ser fill de Franco i va acceptar, validar i aplaudir sentències de mort. Joan Tardà ho va dir al Congrés: Fraga té les mans tacades de sang. I aquestes taques han restat immunes al pas del temps. Fraga no ha pagat pels seus crims i amb ell la democràcia espanyola demostra una vegada més les seves imperfeccions i falsedats.

Però Espanya és com és i tots (del PP al PSOE passant per CIU) han aplaudit amb les orelles “els serveis prestats a l’estat” de tant il·lustre “demòcrata”. Us imagineu? No, volem deixar d’imaginar.

Article publicat al 3 de Vuit (20-1-2012)

#20N

2011-11-19T21:00:00.001+01:00

Ja hi som. Ja hem arribat al dia més estúpid de la campanya: El dia de reflexió. En ple segle XXI on les xarxes socials no descansen ni un segon i on la televisió continua parlant de les eleccions és, com a mínim, qüestionable aquest dia. Però ja que hi és, aprofitem-lo.

Com arriben els partits al 20N? Han millorat respecte a les expectatives inicials? O s’han enfonsat?El PSC seguint la línia del seu cap de campanya, José Zaragoza ha plantejat la típica campanya a la contra. Que sí la dreta retallarà, que si la dreta traurà drets socials, que si tancaran hospitals... res de nou al món de Nicaragua. Tot i convertir-se en la reina del cinisme més grotesc i fer gala d’un maquiavelisme estratosfèric, cal destacar el paper de Carme Chacón. Ha estat una brillant candidata. Ningú més hauria defensat tant i tant bé el paper que ha fet: dir que ve la dreta a aplicar les mateixes mesures que ella ha tirat endavant des del consell de ministre. I sense despentinar-se.

A can Còrsega crec que han fet la pitjor campanya. El pacte fiscal que proclamaven com a bandera per intentar guanyar al 20N ha patit la competència d’inputs llençats pel mateix candidat que han desdibuixat per complert la proposta. Que es passi de defensar el pacte fiscal a l’estil basc a defensar una rebaixa del 50% del dèficit fiscal no ajuda a centrar el missatge com tampoc les crides (avui sí, demà no) d’un govern de concentració –nacional?- entre PP, PSOE i CiU, una proposta que va ser descartada en públic pel mateix President Pujol deixant en una posició delicada a Duran Lleida. CIU va començar buscant el duel amb Rajoy i Rubalcaba però ha acabat repartint estopa contra Alfred Bosch per por a fugues sobiranistes ja que les crides a la ‘dignitat nacional’ fetes per Duran tenen tanta credibilitat com quan el Figo prometia amor etern al Barça.

Precisament la nova ERC de Junqueras i Alfred Bosch ha estat qui més partit ha tret de la campanya. S’ha pogut fer, gràcies al perfil del Duran, amb el missatge de la independència econòmica i ha iniciat un interessant camí cap a la unitat independentista amb Reagrupament i la plataforma Catalunya Sí. Només cal recordar les enquestes de finals d’estiu i comparar-les amb les actuals per veure que l’aposta de renovació i canvi de l’equip de Junqueras ha estat encertada. Un dels punts positius de la campanya dels republicans ha estat el seu candidat ja que ha estat una anhelada d’aire fresc. La campanya també ha servit per esvair la idea que des de certs sectors periodístics s’havia dit d’un suposat gir a la dreta d’ERC, només feia falta escoltar al número dos de la formació per deixar enrere tots els dubtes.

Per altra banda ICV també ha fet una bona campanya que s’ha centrat quasi exclusivament en equiparar PSC-CIU per intentar pescar en les aigües brutes del PSC. Es podria dir que tampoc hi ha hagut cap novetat, però com ERC han presentat un candidat independent que ha sabut marcar bé el seu espai electoral. Pujaran gràcies a vots ex-PSC, la qüestió és saber quant.

Per últim el PP, sembla que no hagi quasi fet campanya ja que anava sobre la cresta de l‘onada que a nivell espanyol està instal•lat el PP. Fernández Diaz és un candidat innocu que ha cedit a Camacho i Rajoy el pes d’una campanya que ha oblidat tots els temes polèmics.

El 20N canviarà l’escenari actual, faltarà veure si a més marcarà tendències pels propers anys.

Article publicat al 13alacarta.cat

I d'Allò Nostre?

2011-11-19T20:57:00.001+01:00

El 34% dels espectadors catalans van escollir dilluns veure “l’esperat” cara-a-cara entre els dos candidats amb possibilitats de ser el nou president espanyol. Dos punts menys que el de fa quatre anys. Catalunya va ser llavors un dels focus centrals del debat sobretot perquè encara hi havia el procés de l’estatut que estava segrestat al Tribunal Constitucional. Llavors, el PSOE encara tenia una mica d’esma, i de decència, de defensar el procés i la necessitat de Catalunya d’augmentar el seu autogovern. En canvi, en el debat d’aquestes eleccions el tema ‘catalán’ va brillar per la seva absència.

Sembla que tant PP com PSOE ja els agrada la situació tal i com està: un estatut trinxat pel TC que impedeix l’autogovern. Res d’estranyar d’altra banda quan es recorden les declaracions de la candidata i ministra de defensa Chacón beneint la sentència castradora.

El desinterès per Catalunya però, no és un oblit sinó que respon a una realitat objectiva: Catalunya ja no decideix eleccions generals. Al 2008 Zapatero sabia que si volia repetir a La Moncloa havia de comptar amb uns grans resultats a Catalunya. De la mateixa manera que al 2004.

Ara però, en un procés de desbandada socialista i amb una, preocupant, pujada del neonacionalcatolicisme Catalunya i els seus temes passen a millor història. Caldria tenir-ho present. El vot útil ha mort.

Article publicat al 3 de Vuit l’11 de novembre del 2011

La Complexitat del 45%

2011-11-19T20:48:00.003+01:00

Catalunya és un país complex. Qui pretengui fer línies rectes per fer prediccions o jugar a fer de visionari, més val que s’ho repensi. En l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió feta pública aquest dimarts, s’anunciava que el suport a la independència de Catalunya arribava al 45,4% i pujava dos punt en tres mesos. Catalunya segons el CEO camina cap a la independència.

Que l’independentisme creix és evident, ja que cada cop hi ha més persones que es manifesten obertament partidaris de l’estat propi, o donen suport a formacions que defensen aquest objectiu.

Ara bé, l’enquesta també apunta projeccions de cara les eleccions espanyoles. Si féssim una correlació ‘pura’ seria lògic que els partits o coalicions independentistes arrasessin en aquests comicis. Però no. No és així. Segons l’enquesta qui guanyaria les eleccions a Catalunya seria un candidat, Duran i Lleida, que és furibundament anti-independentista. Però no només ho és Duran, Carme Chacón i Jorge Fernández, que serien segon i tercer, també són contraris a la independència. Per tant, tot i que un 45% declara que votaria Sí en un referèndum la gran majoria d’aquests votarà opcions que, malgrat les bases puguin ser-ne, presenten candidats que en són contraris.

Catalunya és un país complex. Queda clar que el camí serà llarg. Tot i així, si tots plegats fóssim més coherents potser aniríem més ràpid.

Publicat al 3 de Vuit el 28 d’octubre del 2011

#PresidentCompanys 71 Anys Després

2011-10-15T22:17:00.001+02:00

"Así que como un hombre, nada menos que como un hombre habrá muerto ajusticiado sin justicia en su Barcelona querida, los que le han asesinado no se dan cuenta de que acaban de hacer un héroe de las libertades catalanas. Un héroe obre quien pronto se alzará la leyenda. Y los héroes y mártires legendarios son terriblemente peligrosos para los verdugos. "

El Conte de l'Avi José

2011-10-15T21:50:00.002+02:00

En José és un molt bon avi, sí, d’aquells que asseuen els néts a la falda i els hi expliquen contes o històries. Contes inventats o de la tradició oral del país i històries o vivències d’uns temps que segur que sonen llunyans per les orelles que les escolten.

L’avi José té moltes d’històries per explicar, moltes, en sap un niu. I en la gran majoria d’elles, ell n’és el protagonista, potser no el principal però sí que destacat i això als seus néts els hi encanta. L’avi José defensa i exposa totes les històries amb una veu clara i convincent, arrossegant les esses i amb aquell ímpetu que tant el va caracteritzar de jove i normalment cada cop aconsegueix que els seus néts estiguin atents durant tot el relat. Els seus néts l’estimen molt i recorden sempre aquell conte d’abans d’anar a dormir quan estan a casa de l’avi José i que sempre, sempre, sempre els hi explica.

El conte tracta, com la majoria de contes infantils, d’uns senyors molt, molt i molt bons que s’enfrontaven a uns molt, molt i molt dolents. L’avi José sempre comença així “hi havia una vegada uns senyors dolents, dolents que volien tornar a la foscor totes les coses bones que els senyors bons, bons havien aconseguit i la gent els hi tenia molta, molta por”. Els néts, per allò de no ferir els sentiments del seu estimat avi, no li diuen mai però comencen a estar cansats que cada vegada els hi expliqui, quasi, el mateix conte, pensen “l’avi es fa gran i li costa pensar nous contes”. En defensa de l’avi José s’ha de dir que igual-igual el conte no és, sempre hi ha alguna diferència com per exemple el nom dels protagonistes. Una vegada els bons s’anomenen José o Carmen o José Luis, i els dolents o Mariano o José Maria o Alejo. En fi, malgrat que els protagonistes canvien de nom el conte, al parer dels néts, és repetitiu.

Tot i que és un molt bon avi, en José segur que té un nét que, desfent-se dels sentiments o de la prudència, algun dia li preguntarà: “Avi, em pots explicar un altre conte?”. No estic segur que l’avi José ho aconsegueixi. L’avi José només sap explicar un conte, i estic convençut que al final, fins i tot els seus néts, l’avorriran.

Article publicat al 13alacarta.cat

Duran, TV3 i els Lobbies

2011-10-15T21:49:00.003+02:00

La llei de l’Audiovisual que es va aprovar l’any 2010, amb el suport entusiasta de la patronal UTECA i del PSOE, el PP i de CIU, és una llei que en resum el que fa és enfortir el sector privat espanyol i arracona el sector públic, fent-li perdre tota la publicitat.

Durant el tràmit parlamentari hi van haver veus que van alertar que aquesta restricció pressupostària als mitjans públics espanyols tard o d’hora s’acabaria traslladant al cas català. Fins ara, aquestes temences eren només això. Però amb la recent reforma de la llei catalana pactada entre CIU i PP i amb les declaracions d’alguns polítics espanyols, el sistema públic català pot estar en perill. L’últim ha sigut Duran i Lleida qui en una entrevista a una ràdio privada d’un grup mediàtic molt important (Planeta) va afirmar que “de TV3 vamos a recortar, y mucho”. No sé si aquestes declaracions Duran les va fer en tant que polític espanyol més ben valorat, com a representant del Govern a Madrid, com a candidat de CIU o com a etern ‘ministeriable’. O potser tot a la vegada. En tot cas resulta preocupant que des del govern català s’impulsin polítiques que posen en perill el model de TV3 i que el candidat del partit del govern faci alegres declaracions que, encara més, posen en perill la pública de Catalunya. Potser és que, com va dir Oriol Pujol, Duran parla com a representant dels lobbies espanyols.

Article publicat al 3 de vuit al 14 d'octubre del 2011

ERC Una Setmana Després

2011-10-15T21:36:00.003+02:00

El cap de setmana passat va significar el punt àlgid de la renovació d’Esquerra Republicana de Catalunya. El canvi de direcció a la cúpula dels republicans ha sigut, contra tot pronòstic i contra la praxi del partit, tranquil•la i sense confrontacions. ERC ha sabut articular una nova direcció sense trencaments, escissions i sense transmetre a l’opinió pública la típica i tòpica imatge polonesa de partit ingovernable ple de friquis.

Però més enllà de canvi de persones, ERC ha canviat d’estratègia? Ha abandonat l’eix social i s’ha entregat, només, al nacional? Durant el procés de primàries en certa premsa protosocialista es va intentar identificar aquelles eleccions com la confrontació de les dues preteses ànimes de la formació: la del front patriòtic i la del front d’esquerres. A partir de la victòria d’Alfred Bosch, que tenia el suport de Junqueras, es va anar imposant el discurs del “gir a la dreta” d’ERC i d’apropament a CIU. En aquest sentit és molt recomanable llegir un apunt del bloc “El Pati dels Tarongers” dels blocs de l’ARA. Com a resum de la qüestió una frase que va dir la nova secretaria general, Marta Rovira: “si hem fet un gir ha sigut de 360 graus”. Queda clar.

Però on si que hi ha hagut un canvi ha sigut en relació amb el fragmentat món de l’independentisme. Esquerra finalment farà candidatura conjunta amb diferents associacions, entre elles Reagrupament, que portarà per nom: Esquerra Republicana de Catalunya – Catalunya Sí!. Aquest fet demostra que sí, que els errors del passat on regnava més la voluntat de ser el gran líder d’un grup petit d’irreductibles, està passant a la història i s’imposa la voluntat de sumar.

L’equip de Junqueras en una setmana ha estat capaç d’aconseguir que ERC hagi renovat seva la imatge, ERC ha cercat la unitat, en part l’ha aconseguit, i fet important, sense que això signifiqués renunciar a l’ideari del partit: independència i preservació de l’estat del benestar.
A ERC li cal canviar les maneres i la forma en com dir què pensa i què vol. El qui ho diu ja ho ha fet. I només cal escoltar Junqueras per veure que l’han encertat.

Article publicat al 13alacarta.cat el 8 d'octubre del 2011

Ara Toca No

2011-10-15T21:33:00.002+02:00

Avui a partir de les 15:00h els socis compromissaris del Barça podran decidir dues qüestions claus en el futur del club. Avui es decideix si s’aprova la publicitat a la samarreta de Qatar Foundation i si s’autoritza la Grada Jove ‘Fanàtics’.

Des de que a inicis d’aquest any el president Rosell va firmar el contracte amb Qatar Foundation ha corregut el missatge, que s’ha accentuat molt aquests últims dies, de que el Barça només podrà seguir sent gran si manté l’acord amb Qatar Foundation. Caram, aquesta sí que és bona! Ara el Barça dependrà d’un patrocini en particular. Si s’ha aconseguit aquest contracte, és que també se’n pot firmar un altre amb condicions favorables. Un dels arguments que la Junta Rosell està repetint des de que es va fer públic l’acord és que el Barça té la samarreta més cara del món del futbol, i per tant, seria una bogeria deixar-lo escapar. Un argument però que no és del tot cert perquè el Manchester United n’ha firmat un, també aquesta temporada, per valor superior. Entenc que renunciar a 30 milions per temporada, i amb la planificació pressupostària feta per aquest any, és una bona raó per votar a favor de Qatar, però aquí és on es xoca amb els valors del club. Sí, aquesta frase que encertadament sota la presidència de Joan Laporta es convertir-se en la síntesi del significat del club: “més que un club”. De la mateixa manera que era del tot reprovable un acord amb Pequin 2008 o amb Bet&Win, ara també ho és amb Qatar Foundation. Ser el Barça comporta responsabilitats que segurament, altres equips desconeixen i trobarien ridícules, però el Barça té un patrimoni que convindria preservar.

I l’altre gran tema de la jornada: la Grada Jove, una de les grans promeses de Sandro Rosell durant la campanya, és a dir, una de les poques coses que va dir. I com amb Qatar Fundation cal dir No a la grada jove. No perquè es consideri que el Camp Nou anima molt durant els partits, perquè realment a vegades caldria una mica més de soroll, sinó perquè el que és intolerable seria la tornada dels violents al Camp. Va costar molt que marxessin i deixessin l’status que havien aconseguit amb les èpoques del blanc i negre de la dinastia Nuñez i Gaspart. Va costar amenaces, un complot per apallissar al president Laporta... el Barça, en això també, ha exercit de capdavanter. Res a veure amb les complicitats de la majoria d’equips amb certs grups ultres com per exemple el Madrid de Florentino amb els Ultra Sur.

El Barça no és només una entitat que ha de gestionar un pressupost, el Barça també és una entitat que transmet uns valors i que s’ha convertit en un referent mundial a través dels seus èxits, cert, però també per una determinada manera de fer les coses i de representar uns valors universals.

publicat al 13alacarta.cat el 24 de setembre

El Que Vindrà

2011-10-15T21:22:00.003+02:00

El passat dilluns milers i milers de persones van concentrar-se davant els ajuntaments del país per mostrar el seu suport a l’escola catalana i al model d’immersió lingüística que es veu amenaçat per diverses sentències judicials. Cal ser conscients però, que la sentència del TSJC és només un avís. La garrotada grossa encara no ha arribat. El PP va portar al Tribunal Constitucional la llei d’Educació catalana, i és en aquest recurs d’on pot venir el cop. Si toquen la LEC, toquen la llengua.

Alguns potser encara mantenen certa tendència a l’optimisme (que quan passa a ser crònica es converteix en bogeria) que el TC salvarà el model. Allà ells, però amb la propera majoria folgada que aconseguirà el PP el 20N serà el mateix govern qui li farà la feina. I clar, el monstre del PP espanta tant, que qualsevol cosa al seu costat sembla millor. Però desenganyem-nos. No hi ha possible alternativa. No n’hi ha quan en el fons els dos grans partits espanyols comparteixen els elements bàsics del què és Espanya. Tindran matisos, cert, però la base és la mateixa. La mateixa que continua deixant el català fora de la Unió Europea, la que no el deixa parlar al Congrés dels Diputats, la que ofega el corredor mediterrani o la mateixa que espolia els Països Catalans. Ho va dir Zapatero dimecres: “la idea de l’Espanya plural, és Espanya plural, però Espanya”.

Article publicat al 3 de vuit al 16 de setembre del 2011

Que l'Arbre No Ens Tapi El Bosc(h)

2011-10-15T20:50:00.003+02:00

S’acosten temps moguts i qui no s’hi adapti, caurà. Els últims anys han estat estressants i sembla que la tendència no canviarà en els que vindran. En poc temps hem passat de viure en un oasi on res es movia a passar ràpidament pel Dragon Khan de l’elaboració l’Estatut i a patir la seva sentència intolerable. Però a més, hem vist com la societat del consumisme desenfrenat ha assistit a l’esfondrament del sistema econòmic i hem vist com els governs en comptes de reaccionar i canviar, han apostat per endurir les idees neoliberals que ens hi han portat, com per exemple limitar el deute amb la Constitució.

Durant aquest temps a més hem viscut mobilitzacions ciutadanes sense precedents, començant per l’il•lusionant 10J de l’any passat pel dret a decidir, les consultes i acabant pel moviment dels indignats que reclama reformes al sistema. Cal adaptar-se perquè el món d’ahir no és el món d’avui. Pretendre continuar com si res d’això hagués passat i creient que el camí prèviament recorregut ja és suficient seria el més gran dels errors.

Hem d’evitar que l’arbre ens pugui tapar el bosc(h) perquè si malgrat tot seguim amb propostes i solucions pensades ahir, els desafiaments d’avui s’escolaran i, sense pretendre-ho, estarem col•laborant a mantenir l’status quo.

Cal, doncs, fer de les crisis oportunitats i saber canviar per millorar.

article publicat al 3 de vuit al 2 de setembre del 2011

Demà Votaré a JRB

2011-09-16T18:32:00.003+02:00

Demà votaré Alfred Bosch i amb ell l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira. I ho faré per diverses raons. Esquerra Republicana de Catalunya durant els últims deu anys ha estat qui ha tirat del carro ideològic del país. Ha estat capaç de generar debat, de proposar allò que uns anys abans semblava impossible i ha generalitzat l’independentisme. I això ha de continuar fent. Però alhora ha de ser capaç d’adaptar-se als nous temps, a una manera de fer política diferent a la partitocràcia clàssica de la qual el partit n’ha agafat els pitjors vicis. Per tant, cal obrir el partit a la gent, canviar la manera d’organització, i aprofitar tota aquella gent que vol col·laborar i ajudar al projecte.

Després de les derrotes, no hi ha altre terme, de les catalanes i municipals queda clar que hi ha un cicle que ha quedat superat. I per tant cal un canvi, una renovació. Segurament aquest canvi ja calia al 2008 però la militància va decidir que no tocava. Ara és imperatiu. Com a partit la imatge està cremada, no genera credibilitat ni confiança. I s’ubica encara com a crossa d’altres partits. Durant els 80 i 90 s’ubicava ERC com a crossa de CiU, i ara del PSC. ERC, com diu Junqueras, ha de ser ERC i definir-se i explicar-se a partir d’ERC i no a partir d’equidistàncies amb els altres.

I ara, per encarar el nou cicle calen noves cares. No comparteixo la idea de que cal fer foc nou a tot arreu, hi ha gent molt vàlida que mereix continuar, però sí que en les primeres línies cal una renovació. La política és injusta i potser en un altre escenari l’actual secretari general, Joan Ridao, podria continuar. Però no en aquest. La renovació és imperiosa i cal fer-la i fer-la bé. I perquè aquest fet s’esdevingui cal que arribi, per exemple, al cap de cartell per les eleccions espanyoles.

Dissabte votaré per la renovació, l'obertura i el canvi. Dissabte votaré per l'Oriol Junqueras, per la Marta Rovira i per l’Alfred Bosch.

24 Hores Espanyoles

2011-09-02T18:57:00.004+02:00

Doncs sí, en vint-i-quatre hores n'hi ha prou i de sobres per comprnedre què és Espanya. Aquest és el temps suficient per fer-se una idea, per sobre però suficient, del que representa i vol representar l'Estat espanyol.

En tant sols vint-i-quatre hores Espanya ha canviat la seva -intocable- Constitució amb un clar sentit centralitzador, i un dels seus òrgans descentralitzats, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha donat dos mesos al Govern de la Generalitat perquè imposi el castellà a les aules catalanes. Recentralització i assimilació. Bingo!

La pluralitat espanyola brilla per la seva absència, ara ja ni es molesten a tenir entretinguts amb grandiloqüències als nacionalistes moderats de les perifèries, tal com passava en el procés de la transacció de règim. Abans encara perdien el temps intentant que tant PNV, però sobretot CIU se sumessin a pactes d'estat. Ara els hi és igual. Tiren pel dret.

La reforma de la Constitució és doblement negativa. Per una banda constitucionalitza un biaix dretà i liberal a la constitució limitant el dèficit, per tant consagra una política conservadora en l'àmbit econòmic. En aquest sentit resulta xocant, o no, l'actitud pèssima d'un PSOE que ja només viu del nom i la perversa i cínica posició d'un PSC que de ben segur ens tornarà a inflar el cap amb algun conte de fades a l'estil “si tu no hi vas ells tornen”. Però a més, la reforma és clarament recentralitzadora i ataca l'autogovern, ja de per si migrat, que té Catalunya en matèria financera. Realment doncs, l'acord PPSOE significa un pas enrere tant en la qüestió nacional com en la social. En aquest sentit és digne de reconènxier la gran tasca simòlica dels diputats independentistes i d'esquerres que han abandonat el Congrés dels Diputats abans de la votació. Si algú es continua preguntant, què cal anar a fer a Madrid, amb la resposta a aquesta reforma en té un exemple.

Però vint-i-quatre hores per la màquina represora espanyola donen per molt. No en tenien prou en escorxar l'autogovern i institucionalitzar el neolibrealisme que el TSJC ha 'ordenat' a la Generalitat que en el termini de dos mesos ha d'imposar el castellà a les escoles com a lleguna vehicular. Una decisió que va en contra de criteris acadèmics i que respon simplement a la voluntat assimiladora d'aquest nacionalisme espanyol exacerbat que encara no ha acceptat, i no ho farà mai, que la seva Espanya no existeix. Ens volen com una provincia més, com una Segovia amb castells i pa amb tomàquet. I saben que no ho serem. Per això ataquen la llengua perquè garanteix la cohesió social, perquè no marca distincions, perquè uneix.

Cal esperar que el Govern estarà a l'alçada de les circumstàncies i que respondrà com cal a les agressions d'aquestes vint-i-quatre hores en què ha quedat clar que Espanya és com és: nacionalista i anticatalana.

President Barrera

2011-08-28T15:00:00.004+02:00

Avui que el país plora la mort d'un patriota i un gran lluitador contra el feixisme, reprodueixo un article que vaig escriure el 6 de novembre del 2008 sobre el discurs del President Barrera a l'acte de presentació de la FNEC a la Pomepu Fabra.

---

Amb B de Barrera

Avui a les 13:00 hores s’ha celebrat a la Universitat Pompeu Fabra l’acte de presentació d’un nou sindicat d’estudiants. Avui s’ha posat de nou en marxa l’històric FNEC, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya.

L’acte l’ha presentat la gran blocaire Lídia Pelejà i com a convidats quatre personatges que d’una manera o altra han passat pel sindicat; l’actual president, el penedesenc Sergi Rubió; el diputat de Convergència i Unió Francesc Homs; Elisenda Paluzie economista i que va ser a la direcció nacional de la FNEC; i el qui va ser President del Parlament de Catalunya i Fundador de la FNEC al 1932, Heribert Barrera.

Les intervencions dels ponents han estat el que se sol dir, correctes i han dit el que tocava dir en un acte com aquest, potser, o sense el potser, el que ha desentonat més ha sigut el diputat de CiUnió Quico Homs que més que parlar de la FNEC semblava que parlava de la Casa Gran del Catalanisme. Però bé, Homs apart, el discurs més espectacular d’avui ha estat el del President Barrera.

Aquest home, tot i els més de 90 anys que té, manté una clarividència brutal. Barrera continua sent Barrera, un home de conviccions fermes, conviccions nacionals a prova de bomba. Barrera sap que estem en guerra i sap qui són els enemics. Sap que amb ells poques coses podrem fer, i sap que no podem entrar en el seu joc. Barrera sap que tan PSOE com PP volen el mateix, que Catalunya deixi de ser Catalunya. Uns ho volen a “lo bèstia”, i els altres ho volen, tal i com ha dit Barrera, a la manera d’eutanàsia. Però en fi, que tots els camins porten a Roma que diuen.

Barrera, ha demostrat tenir el cap molt lúcid, i a més ha deixat bastant en evidencia certs polítics del país, en tenia un d’aquests al costat, que s’omplen la boca cada dia amb grans proclames nacionals i patriòtiques i desprès res de res.

Barrera és una llàstima que tingui ja 90 i pico anys, ja que persones com ell, en el lloc oportú, són necessàries per poder tirar el país cap a la llibertat.

Madrid, amb T

2011-08-23T14:01:00.002+02:00

Una pregunta recorrent sembla que està tornant a fer acte de presència en el món independentista: s’ha d’anar a Madrid? I en cas que sí, a fer què? Per respondre la primera pregunta només cal tenir en compte dues consideracions: primera, lamentablement la major part de les competències i de les decisions que afecten a la població catalana es duen a terme a Madrid, per tant, qui vulgui estar a peu del canó i participant del que es fa, ha d’anar a Madrid. Segona, si realment es vol fer una majoria social per la independència cal arribar a tots els públics. Cal saber i tenir en compte que una gran part dels ciutadans del país té uns referents no catalans i per tant s’informen per canals no catalans. Ser a Madrid ofereix una tribuna pública que permet arribar a persones que sinó no tindrien la possibilitat d’escoltar el missatge independentista. Limitar-nos “als de la ceba” pot ser el més còmode i fàcil, però ens condemna a la marginalització i a la derrota permanent. Per tant, sí, cal anar a Madrid.

Per respondre la segona també cal considerar diferents factors. Primer, estem exhaurint una etapa històrica, una etapa, l’autonòmica, que està arribant al col•lapse. Amb els esdeveniments que ha comportat el procés de l’estatut, la sentència, el procés de consultes i el 10J, les formes i la praxi política ha de canviar. No es pot anar a Madrid vendre’s per una petita competència. Cal replantejar el paper de les forces catalanes al Congrés. En segon lloc, s’entreveu una majoria del Partit Popular, així és difícil pensar que un mercadeig de competències pugui resultar satisfactori. Caldrà respondre les agressions i les temptacions recentralitzadores, caldrà fermesa i no arronsar-se. I sobretot a Madrid s’hi ha d’anar sent el que som. Catalans. I hem d’actuar com a tals.

Així, la presència de l’independentisme a Madrid és essencial. No hi ha projecte que pretengui ser majoritari que renuncia a tribunes públiques per convèncer. No hi ha ideal que es pugui permetre el luxe de fer-se invisible a una part de la població que pretén representar. S’ha d’anar a Madrid a plantar-se i a generar discurs, a fer evidents les necessitats i les raons del perquè ens cal la independència. A Madrid, amb T.

El Tremolor de Cames

2011-08-10T18:13:00.001+02:00

Som un país de pandareta. Un país que no es pren seriosament ni a ell mateix. Ens deixem la pell pregonant a trot i a dret que sí, que som una nació, que tenim una llengua, una cultura, uns símbols, una història i un dret civil propis i que són aquests elements els que ens fan ser col·lectiu i definir-nos com a nació diferenciada... però més enllà d’això, massa sovint, res més. Al contrari, som especialistes en desdibuixar-nos nosaltres sols.

Aquesta setmana s’ha disputat la Copa Catalunya de futbol, una competició que si s’ha de continuar jugant com fins ara, doncs la veritat potser seria millor que no es tornés a fer. Però aquest no és el tema. Just abans de que comencés el partit entre el baby Barça i l’Espanyol, com ha de ser, va sonar l’himne nacional. Bé, la veritat és que s’hauria de dir que va sonar una versió retallada de l’himne nacional, perquè per aquells que encara no ho sàpiguen o només hagin escoltat el que va sonar a Tarragona, l’himne té tres estrofes i al Nou Estadi només en van sonar dues.

Això en un país normal no passa. Algú s’imagina que en un partit de qualsevol esport als Estats Units, retallessin el seu himne? Algú s’imagina que es fes a França? A Alemanya? No, allà els símbols es prenen seriosament. Allà cap energumen de president de federació decidiria retallar una estrofa del seu himne. La raó que van donar els de la Federació Catalana pel fet d’haver retallat l’himne és que la Generalitat té dues versions de l’himne: la curta i la llarga, i que per assegurar que el partit començava quan havia de començar, van triar la curta. Pensar en una alternativa, com fer sortir els jugadors dos minuts abans per posar tot l’himne, segur que era massa complicat ja que requeria connectar dues neurones, fet que, tenint en compte els resultats, no acostumen a fer. Era més fàcil retallar l’himne.

No és acceptable que l’himne del país es retalli. El problema és que potser la retallada és producte perquè aquesta gent se sent incòmode amb la lletra de l’himne: “que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya”. Deu ser això, el tremolor de cames.

'Patria Querida'

2011-08-10T18:06:00.001+02:00

Espanya és l’únic estat europeu, juntament amb Itàlia, que obliga als seus ciutadans a participar en les competicions esportives defensant la selecció estatal. No sé, tot i que sospito que sí, si aquesta obligació, sota pena de ser sancionat, pot haver ajudat a la ‘roja’ a conquerir els èxits que ha aconseguit durant els últims anys. Uns èxits que aquest estiu s’han estès a les categories inferiors de futbol on han guanyat els europeus sub 21 i sub 19. Precisament en la celebració del títol dels sub 19 va succeir un petit incident. Un jugador espanyol lluïa una bandera d’Astúries. En veure-ho, el seleccionador li va retirar adduint que “solo se puede llevar la española”.

Aquest gest és un exemple d’intolerància suprema, i més quan la bandera en qüestió ha estat passejada per Alonso i Villa en moltes ocasions. Però es clar, la ‘unidad de destino en lo universal’ només admet el pensament únic encara que portar la bandera asturiana sigui un símbol regional sense suspicàcies de ser ‘rojo-separatista’. Aquesta intolerància no és més que una conseqüència de l’anticatalanisme exacerbat que pateixen les espanyes i que qualsevol mostra de ‘desviament’ és sinònim de traïció als postulats de la ‘patria’. I és clar, tenen tota la raó, l’himne regional asturià comença amb ‘Asturias patria querida’. Que els portin al TC!

Article publicat a El 3 de Vuit

Desconnexió Fatal

2011-07-25T11:45:00.002+02:00

Tenia un article bo, la veritat, estava bé. Un que mitjançant situacions sobreposades acabava desembocant al tema que realment volia tractar. El vaig pensar tornant amb tren dimecres de Barcelona on tenia un dinar amb uns amics, d’aquells que sempre hi són, i mig adormit se’m va acudir la trama.

Realment estava satisfet, no per guanyar el Pulitzer però sí per fer la columna més que dignament. A l’arribar a casa em vaig posar a escriure i, com que el tenia pensat, va sortir tot d’una tirada. Primera idea, segona idea, punt central i final. Tot lligat, fins i tot vaig fer-li un parell de retocs.

Amb aquestes que vaig connectar-me a l’ara.cat per veure què havia passat durant el dia, ja que havia estat fora i tenia l’internet del mòbil espatllat. La sorpresa va ser total quan vaig veure que el president Camps havia dimitit. Merda! Vaig pensar. ‘Merda’ perquè l’article que ja havia escrit anava precisament sobre la trama Gürtel ...però, merda!... no comptava que dimitís! D’aquell article, el bo, el que havia pensat, només en podia fer una cosa: esborrar-lo.

Així que apa, som-hi a escriure un article que, evidentment, no serà ni tant bo ni tant incisiu com era el que ja havia escrit. I això perquè durant un matí vaig estar desconnectat del món, un món que cada dia va més i més ràpid. En fi, espero que em perdonin.

article publicat al 3 de vuit (22 de juliol del 2011)

Estudies? Treballes

2011-07-25T11:37:00.003+02:00

‘Si estudies trobes feina’. Concretament el 89% dels llicenciats tenen lloc de treball al finalitzar els estudis. Una notícia que en el mar de derrotisme i pessimisme per la crisi i per la crònica falta d’autoestima que com a país arrosseguem ens hauria de fer pensar que carai ‘no estem tan malament’. A la vegada ens hauria de reafirmar en entendre que l’educació no és només una partida d’uns pressupostos, una despesa que diuen alguns. L’educació, tota des de pàrvuls fins als estudis superiors, és una inversió. L’educació ens permet, com a societat, avançar, ser una col•lectivitat instruïda i cívica. I per aquest motiu és essencial que s’hi inverteixi, des d’una política ambiciosa de beques o en potenciar l’escola com a factor correctiu de les desigualtats socials. I aquest és l’èxit perquè aquest 89% s’ha aconseguit amb el criticat sistema català, que sí, que té milions d’errors però que tot i això aconsegueix que quasi 9 de cada 10 llicenciats tinguin feina. A vegades, sembla que preferim gaudir amb les derrotes i desgràcies i que ens costa celebrar les bones notícies. Semblem el Barça dels anys del Joan Gaspart, quan l’afició xalava amb les derrotes perquè podia esplaiar-se sense miraments criticant la mala situació de l’equip. Per sort, aquesta tendència malaltissa s’ha superat, i ara es celebren els triomfs. Potser que com a país també n’aprenguem, no?

article publicat a El 3 de vuit (8 de juliol del 2011)

El 15M, les Retallades, els Dèficits

2011-07-25T11:23:00.003+02:00

El moviment del 15-M va aconseguir congregar diumenge milers de persones als carrers de Barcelona. Un èxit, i segurament, doble. Primer per la convocatòria pròpiament dita, no és fàcil fer sortir al carrer milers de persones i menys organitzant-ho sense suports institucionals. El segon èxit però, crec que és el més important. Després de la patètica imatge que es va donar el dimecres passat davant del Parlament, el moviment dels ‘indignats’ estava tocat en quan a credibilitat. Per més fons que es tingui, per més arguments raonables i necessaris, les formes són vitals i aquell dia van fallar. Fins i tot d’ideòleg del moviment, Stèphane Hessel va sortir a rebutjar aquella violència tant lamentable. Així doncs, el moviment es va rentar la cara. I això és bo. Bo perquè d’aquesta manera el fons pot tornar a guanyar partida a les formes.

Les propostes del moviment són bones i són necessàries: entrega del pis elimini la hipoteca, lluitar contra la corrupció, incrementar el personal sanitari, restablir els serveis retallats o la lluita contra els mercats especulatius financers. Ara bé, caldria, potser, que el moviment també parlés, per exemple, del dèficit fiscal que pateix Catalunya i que impedeix invertir 22 mil milions d’euros, que potser, es podrien invertir per evitar les retallades en sanitat i educació per les que, encertadament, es manifesten.

article publicat a El 3 de vuit (23 de juny del 2011)

Els Límits dels Pactes

2011-07-25T11:01:00.007+02:00

La política municipal no s’ha, o no s’hauria, de valorar en termes nacionals. Després de les eleccions és l’hora dels pactes i el que per Catalunya pot semblar la més gran de les aberracions, en un municipi i en dinàmica municipal pot ser que sigui tot el contrari. Per tant, fer analogismes simples d’una esfera a l’altra no resulta el més convenient. Amb tot però, hi ha límits. Límits que passen a ser raons, potser, molt subjectives o opinables però que arran de la seva repercussió social, cívica i política transcendeixen l’esfera municipal i repercuteixen en la nacional. I actualment s’estan sobrepassant diversos límits.

Acceptar que a la tercera ciutat del país un partit que ha fet del discurs xenòfob, racista i populista la seva manera de fer, arribi a l’alcaldia és si més no, qüestionable. Però quan es té l’oportunitat de barrar-los-hi el pas, inhibir-se és ser-ne còmplice. Convergència esgrimeix que deixant-lo governar es demostrarà que és un pòtol i s’evitarà que tregui majoria absoluta d’aquí quatre anys, però obliden que Badalona és el laboratori d’idees del PP i que, com sembla, d’aquí uns mesos estarà de nou a La Moncloa disposats a untar al Garcia-Albiol perquè sembli el que sigui menys pòtol.

Conviure amb la xenofòbia no fa més que normalitzar-la i aquest és el perill més gran que, com a país, correm si els deixem governar.

article publicat a El 3 de vuit (10 de juny del 2011)

Després del 22M

2011-07-25T10:55:00.004+02:00

Per primera vegada en la història CIU ha guanyat les eleccions municipals. Ni en els temps del rodet de Pujol ho havia aconseguit. Èxit total de Mas. S’ha continuat en gran part dins el binomi canvi-tripartit, i CIU n’ha sortit reforçada. Tot el contrari que PSC i Esquerra que han sofert grans davallades, per bé que per motius diferents.

El PSC té davant seu una cruïlla que marcarà el seu futur. Ha de decidir si aposta per ser un partit d’àmbit català o una simple filial del PSOE. No donar suport a la moció, per més trampa que fos, de CIU sobre el fons de competitivitat demostra una vegada més que les suposades dues ànimes del partit estan més que difoses. Cal un gran replantejament. Els catalanistes del PSC, els que s’ho creuen de veritat, perquè encara n’hi ha, hauran de reflexionar sobre si es pot seguir en un partit sense ànima.

Per altra banda, Esquerra també haurà de redefinir el seu projecte. Com tornar a il•lusionar? Com adaptar el partit al segle XXI? Però sobretot, quin ha de ser el projecte? Cal que Esquerra accepti que ja no és l’única formació independentista però que no per això ha de mirar cap a una altra banda. Cal un independentisme seriós i planificador sense que això signifiqui haver d’estar als governs peti-qui-peti. Cal una Esquerra Nacional que sigui capaç d’engrandir l’espai sobiranista més enllà dels que ja estan convençuts.

article publicat al 3 de vuit (27 de maig del 2011)

Fer el Joc

2011-07-25T10:41:00.004+02:00

Va passar durant les primeres dècades del segle passat. I pot passar ara. En contextos de crisi econòmiques flagrants, malestar social i tensions socials, és quan apareixen els populismes. El populisme, tant de dretes com d’esquerres no és nou, sempre n’hi ha hagut. La diferència és que actualment tenen cert èxit electoral. La tendència a Europa així ho reflecteix. No és casualitat que a Noruega, Dinamarca, França, Itàlia, Àustria, Hongria i altres països europeus l’extrema dreta populista hagi arribat a superar el 15% dels vots i fins i tot a guanyar eleccions.

Un dels factors que ajuden a engrandir aquests moviments populistes és la seva oposició a tot allò ‘polític’. La política vista com a problema, com a ‘professionals’ que roben, vividors. Són ells els que amb demagògia s’exclamen dels sous que cobren els polítics, oblidant la lluita constant de milers de persones al segle passat per precisament aconseguir que la política fos remunerada per evitar que només ‘els de sempre’ poguessin governar. Ells però, s’autoexclouen d’aquesta ‘casta’. Ells són diferents. Són els que ‘saben què vol la gent’, els que fan discursos fàcils, els que s’ho poden permetre.

Costa d’entendre que des de sectors d’esquerres es jugui a aquest joc, ja que la crítica a la política i als polítics només té un beneficiari: la dreta.

article publicat a El 3 de vuit (14 de maig del 2011)

Ells. Retallen

2011-04-30T18:23:00.002+02:00

Retallen. Sanitat. Educació. Retallen. El govern de Mas, sí el que ha dit que el Penedès ha de ser una ròtula i que ha tirat enrere la llei de vegueries, doncs aquest govern retalla. Sanitat. Educació. Retallen. Mentre retallen, demanen sacrificis però a l’hora de la veritat només n’exigeixen als que més pateixen la crisi. I mentre les classes populars es sacrifiquen, ells eliminen l’impost de successions que pagava només el 6% més ric. Retallen. Sanitat. Educació. Retallen. Contra les manifestacions de personal sanitari i altres col•lectius, demanen que no s’exageri la situació. Ara cal no exagerar? Qui va dir que no hi havia diners ni per pagar les nòmines? Els metges? Qui va dir que la Generalitat hauria de donar rosegons de pa? Els mestres? No, ho va dir Oriol Pujol i Francesc Homs. Ells però, a la seva, retallen. Curiós govern aquest que diu que prepara grans retallades però que no les dirà fins després de les eleccions. És aquesta la manera seriosa que deien que s’havia perdut? I mentrestant, retallen. Sanitat. Educació. Retallen. I deuen creure que estem tot el dia pensant en altres coses, que sí el Barça, que sí la cabra catalana o vés a saber què. Però haurien de recordar que tot i pensar en el Barça o en qualsevol altra cosa, veiem i escoltem. I només és una cosa: ells retallen. Sanitat. Educació. Retallen.

article publicat a El 3 de vuit

Vegetarians Carnívors

2011-04-16T17:23:00.002+02:00

Tinc un amic que és vegetarià. Això en si, no és cap problema, al contrari, totalment respectable. El tema és que només ho és durant el cap de setmana perquè durant la resta de dies se’ls passa al McDonald’s. Incongruent, oi? Quan m’ho van explicar em va costar entendre-ho, ja que, si un és vegetarià ho és i punt. Ell però “erre que erre”, dietes divergents. Amb les converses que hem tingut sobre el “tema” em comenta que ell de cor és vegetarià però que la temptació del McDonald’s és superior a ell i que no s’hi pot resistir.

Durant la setmana s’afarta d’ hamburgueses mentre que al cap de setmana es passa el matí de dissabte al mercat i compra només verdures i fruites ecològiques i recórre diverses botigues especialitzades en menjar vegetarià. Incongruent, oi? Fins aquí, crec, tothom estarà d’acord que no serveix de res passar-se el cap de setmana menjant “estil vegetarià” si durant la setmana te la passes al McDonald’s.

Doncs bé, és la mateixa situació amb la que es troben els diputats de CiU amb la independència. Durant el cap de setmana participen a les consultes, ho trobo molt bé, però de què serveix si durant la setmana fan tot el contrari? Votar Sí diumenge i en contra de la independència al Parlament? És així com es demostra l’independentisme a CIU? En fi, CiU com els vegetarians carnívors té dietes divergents. Oi alcalde?

article publicat al 3 de vuit

80 Anys

2011-04-14T12:12:00.001+02:00

Catalans:

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibérica.

D'acord amb el President de la República federal española senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastiá, em faig cárrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el catalá expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la propia vida.

Preguem que cada catalá, així com tot altre ciutadá resident a Catalunya, es faci cárrec de la enorme responsabilitat que en aquests moments pesa sobre tots nosaltres.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, será considerat com un agent provocador i com un traidor a la Pátria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justicia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbónica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota la emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigeu fer-vos dignes de Catalunya.

Barcelona, 14 d'abril de 1931

El Japó Com Exemple

2011-04-06T23:10:00.001+02:00

El Japó està vivint des de fa unes setmanes un dels moments més tràgics i difícils de les últimes dècades. Al tsunami devastador que ha arrasat centenars de pobles s’hi ha afegit la problemàtica de les fuites nuclears que no només posa en perill la població nipona sinó que ha comportat un augment, quasi paranoic, a tota la comunitat internacional que ha començat a qüestionar la seva aposta per les nuclears.

Més enllà de la situació i del debat sobre la idoneïtat de continuar amb l’energia nuclear, un dels factors més sorprenents d’aquests dies, al meu entendre, ha estat les constants mostres de penediment i de demanar perdó dels líders japonesos i dels gestors de la central nuclear de Fukushima.

Evidentment és una qüestió cultural, però veure a tot un primer ministre fer reverències als desplaçats que s’amunteguen en poliesportius, és una imatge que sorprèn i que, perquè no dir-ho, fa sentir certa enveja. Algú s’imagina, per exemple, a un president de la Generalitat Valenciana demanant perdó per suposats actes de corrupció? Algú s’imagina el president de, per exemple, la Caixa demanar perdó pels accidents de les autopistes? No, realment és impossible.

Vivim en una societat on demanar perdó i acceptar les responsabilitats dels actes que un comet és un fet poc habitual. Potser seria hora que aprenguéssim ni que fos una mica de com es comporten els líders del Japó i augmentar d’aquesta manera el prestigi d’una classe política que està pels terres.

Tots hi sortiríem guanyant.

article publicat al 3 de vuit

El 6% Millors

2011-03-18T09:59:00.002+01:00

La situació econòmica és difícil. No descobreixo res. Aquest mes s’han fet públiques les pitjors dades de l’atur des de que va començar la crisi. A més, el govern de la Generalitat va començar el seu mandat fent l’anunci alarmant de que no es podrien pagar les nòmines als funcionaris. Per no parlar de les grans retallades que s’estan efectuant perquè no hi ha diners, diuen.

Retallar fins al punt d’anul•lar obra licitada i d’aturar projectes com hospitals, escoles o infraestructures.I sembla que amb aquesta excusa tot valgui. Boi Ruiz, conseller de Sanitat, s’atreveix a afirmar en diverses entrevistes que el més convenient és que els ciutadans contractin una assegurança privada. Carai, sí que deu ser convenient, però per la patronal dels hospitals privats de la qual ell n’era el president fins fa només 3 mesos.

La frase “no hi ha diners” però, cau i perd tota la, suposada, coherència quan Duran i Lleida i el president Mas anuncien que suprimiran l’impost de successions. Deixarem de guanyar 400 milions d’euros per un impost que ara només paga el 6% més ric de la població. No havíem quedat que no hi ha diners? Aquesta sembla ser que és la manera de sortir de la crisi de CiU ser durs amb els febles i tous amb els poderosos.

Retallar l’estat del benestar i rebaixar la fiscalitat dels rics. El govern dels millors, només pels millors.

article publicat al 3 de vuit

Parlar massa...

2011-03-05T14:37:00.002+01:00

Sandro Rosell va guanyar les eleccions a la presidència del Barça al passat mes de juny. Ho va fer després d’una gran campanya electoral. Anar a unes eleccions en què es gaudeix d’un avantatge considerable i on tota la resta de candidats t’han marcat com l’objectiu a batre, no és fàcil. Rosell va resistir. No va cometre errors i va guanyar. No va cometre errors perquè quasi no va ni parlar. No va fer grans actes oberts a la premsa i tampoc va fer massa rodes de premsa. Es va limitar a gestionar la renda que portava després de sis anys d’oposició.

El mateix patró va utilitzar Artur Mas en la recent campanya al Parlament. Davant l’evidència del seu lideratge en les enquestes, CIU va basar la seva campanya en no cometre errors. Discurs pla, res de polèmica i totalment prohibit contestar els atacs de la resta de candidats. El resultat, com Rosell, va ser l’esperat. Mas va guanyar. Més enllà de les càbales que es pugui fer per la coincidència dels patrons de campanya de Mas i Rosell –per què serà?- aquesta tàctica és la més assenyada quan un sap que té totes les de guanyar unes eleccions. Minimitzar riscos, maximitzar silencis. Pel que es pot observar, aquesta és també la que segueix Xavier Trias a Barcelona.

Amb tot sempre hi pot haver excepcions. Per exemple hi pot haver algun alcalde o candidat que tot i tenir –o dir que té- un gran avantatge es dedica a menysprear l’oposició, a parlar més del compte i en perdre els papers. Tot són estratègies i potser la temptativa d’augmentar la tensió és el que li agrada. Encara que, potser, no és el més recomanable.

article publicat al 3 de vuit

Pista d'Aterratge

2011-02-28T09:18:00.001+01:00

Juan Prat, Susana Bouis, Josep Martí… Aquests són alguns dels noms que provenen de l’òrbita del Partit Popular i que s’han incorporat al govern “dels millors” d’Artur Mas. No deixa de ser curiós que només quatre anys després d’anar al notari per certificar que no pactaria amb el PP ara doni càrrecs a aquesta gent. Ara ja no són gent a qui cal aïllar sinó gent amb qui es pot treballar. Això sí que és un canvi de veritat, perquè si ens posem a recordar els perfils d’aquests “fixatges” la cosa és preocupant.

Bouis va ser la successora de la gran Julia Garcia Valdecassas a la delegació del govern espanyol d’Aznar a Catalunya. I amb ella els antidisturbis van continuar sent tant presents com amb la inoblidable Valdecassas, aquella que per si algú l’havia oblidat va afirmar davant la formació del primer tripartit i sent ministra del govern d’Aznar que el PSC havia pactat amb “unos terroristas” en referència a Esquerra. En fi un encant de dona.

La família Bouis està de sort perquè amb l’arribada dels “millors” a la Generalitat també s’hi ha reclamat l’altre cap de família. Sí, el cap de comunicació del govern és el marit de la Bouis. I com la seva dona, havia estat treballant per el PP d’Aznar. Res hauria de sorprendre d’algú que va escriure un llibre, que juntament amb “Democràcia a sang freda” deuen formar part de la nova bíblia convergent, anomenat “Ets de dretes i no ho saps”. Es veu que el Mas l’ha llegit últimament.

L’altre gran fitxatge per el govern dels millors i que prové també de l’entorn pepero és el nou delegat de Catalunya a la Unió Europea. Juan Prat. Un gran patriota, segur. Tant que ha afirmat que més val que ens anem oblidant d’això de què el català sigui llengua oficial a Europa. Que no, i que ell no hi dedicarà pas esforç. Molt il•lustradores les entrevistes que ha concedit. Dóna moltes pistes, com que Catalunya és només una part d’Espanya i que resulta cansat això del constant conflicte Catalunya-Espanya. Diu que s’ha de superar. Oblidant, com amb el tema del català, això de la “transició nacional catalana”. Prat segur que té molts contactes, segur ja que va ser ambaixador d’Espanya davant l’OTAN. Llàstima que quan ho va ser hagués de defensar amb vehemència la participació de la Unió a la guerra il•legal de l’Iraq i que això li costés enfrontaments amb Alemanya i França. Però tranquils, que com tothom sap aquests dos països no pinten res a la Unió i no passarà res.

No deixa de ser una mica inquietant la línea que pren CIU amb aquests nomenaments. Potser tenen una idea de la política semblant a la de la consellera Bozal, que es caracteritza per el simple binomi del professional-client. Ells diuen que no passa res, que han treballat tant pel PP o PSOE i sempre han complert. Es limiten a canviar de client. Però caldria no oblidar que una cosa és canviar de client dins d’una mateixa empresa, i l’altra és anar a la competència.

Sortu i el PP

2011-02-18T12:25:00.001+01:00

Era l’any 2002 i el govern del PP del gran Aznar al capdavant amb el suport entusiasta del PSOE i el submís de CIU va aprovar la Llei de Partits, que darrera d’una intenció pretesament pro-democràtica, el que es va aconseguir, com és públic i notori, va ser arraconar i impedir votar al 15% de la població d’Euskal Herria. I ho van fer perquè l’esquerra abertzale no rebutjava la violència.

El problema és que quan es pareix una llei amb l’objectiu d’emmordassar aquells que no pensen com un vol, la llei s’acaba pervertint amb el temps. S’ha instat a il•legalitzar España 2000? I el GAV? No oi? Bé, ara però els fets els posen contra les cordes. Rubalcaba ja no sap ni què dir.

Sortu rebutja la violència, i en especial la d’ETA. Per tant, hauria de ser legal, no? Pervertint novament la llei, ja que només s’aplica en una direcció, sembla que ara no n’hi ha prou en rebutjar la violència com a mètode polític, sinó que s’ha de condemnar la violència passada. Si la llei ja és immoral, aquest requisit frega el surrealisme., sobretot per qui ho demana. Perquè, una pregunta. El PP condemna la violència, les morts i el patiment dels qui van patir la repressió de la dictadura feixista de Franco?

Si es creuen la llei, que també l’apliquin al PP.

article publicat al 3 de vuit

Santi Santamaria

2011-02-16T23:02:00.004+01:00

El primer de juny del 2008 vaig publicar un article sobre el cuiner Santi Santamaria a partir de la polèmica que van causar unes declaracions seves, oportunament exagerades per certa premsa més sensacionalista que de referència.

Avui, que ens ha deixat reprodueixo el post que vaig fer.

---

1 de juny del 2008: Personatge de la setmana: Santi Santamaria

"Si hi ha algú que hagi estat portada durant tota aquesta setmana i també la passada ha estat el cuiner català Santi Santamaria. Els seus comentaris incendiaris contra pretesos ingredients químics que utilitzen certs cuiners ha esclatat com una bomba de rellotgeria en un gremis gens acostumat a aquests afers.

La veritat és que amb tota aquesta polèmica l’únic que m’incomoda es si podrem seguir menjant i desgastant plats com fins ara o si canviarà alguna cosa.

Santi Santamaria es pot concloure que es va equivocar en la forma de les seves declaracions, però no en el fons. Si en qualsevol producte que es compra en un supermercat hi apareixen tots els productes que s’han fet servir per produir-lo, en un restaurant també haurien d’aparèixer tots els ingredients que es fan servir per fer un plat.

Santi Santamaria ha estat víctima d’un atac furibund per part de certa premsa que per certs interessos inconfessables ha vist l’oportunitat de carregar contra el chef del "Racó de Can Faves". La portada del PSC (Periodico Socialista de Catalunya) n’és un bon exemple. Els motius? No ho sé, però segons es diu podria ser cert suport del cuiner a causes definides com a heretgies per part del butlletí socialista.

Seria bo tot i així que la polèmica s’aparqués i els cuiners es tornessin a dedicar al que més saben: cuinar. "

L'Ofensiva del KmO

2011-02-04T14:04:00.001+01:00

Hi ha una voluntat clara i inequívoca de fer-nos desaparèixer. Aquestes últimes setmanes la remor de sabres ho ha posat netament sobre la taula. Els peperos a Sevilla, els sociates a Saragossa. Hi ha el perill real d’una involució en pro d’una suposada major eficiència estatal enfront de les malgastadores comunitats, àlies Catalunya. Tot sigui per acabar amb el “mini-estat” català. La creuada contra les finances catalanes sembla que no té aturador. Crítiques contra el dèficit “excessiu” de Catalunya, impediments per emetre deute públic si no hi ha retallades de pressupost, bancarització i trencament del sistema català de caixes... -per cert algú dirà alguna cosa sobre la fuga de la seu central del banc de Caixa Penedès a Madrid?-.

L’ofensiva de l’estat però omet certes dades. Espanya té un deute equivalent a l’11% del seu PIB, uns 612.000 milions d’euros per 107.000 de les comunitats autònomes, però en canvi es nega a reduir despesa com per exemple eliminant ministeris dels quals no té competències com Sanitat o Cultura, fet que suposaria un estalvi de 17.000 milions d’euros.

L’eficiència no pot ser l’argument que s’utilitzi per una nova LOAPA. I en tot cas, si volen parlar de diners comencem perquè ens tornin els 22.000 milions d’euros anuals de dèficit fiscal. Tranquils que llavors paguem el deute de cop.

article publicat al 3 de vuit

Personatge de la setmana: Richard Stallman

2011-01-30T16:58:00.002+01:00

Richard Stallman (Nova York, 1953) és programador informàtic i activista del moviment del programari lliure. Stallman va començar treballant per l’Institut Tecnològic de Massachusetts en el laboratori d’intel•ligència artificial. Actualment Stallman es dedica a propagar les seves idees mitjançant conferència arreu del món sobre programari lliure.

Per utilitzar una ordinador cal un software, un sistema operatiu, per poder desenvolupar la màquina. La majoria d’aquests software són privats, és a dir, els seus propietaris no permeten que es compartissin entre la comunitat. És en aquesta tessitura que Stallman publica al 1985 l’anomenat Manifest GNU un text que es caracteritza per defensar l’utilització d’un software lliure que pogués ser l’alternativa a l’existent sofware privat, Unix. La voluntat d’articular una via diferent en el software el porta a funda una fundació per donar cobertura financera i tecnològica al seu projecte.

Richard Stallman defineix el software lliure en tant que l’usuari té la “llibertat per executar, copiar, distribuir, estudiar, canviar i millorar el programari”. A més, però, aquesta llibertat queda dividida en quatre tipus:

1) Llibertat d’executar el programa amb qualsevol propòsit
2) Llibertat per estudiar el programa, el funcionament, i canviar-lo per tal que s’adapti a les necessitats de l’usuari mitjançant l’accés lliure al codi font
3) Llibertat per redistribuir el programari base
4) Llibertat per repartir còpies de les modificacions al programari que s’hagin efectuat per l’usuari

L’elaboració d’un sistema operatiu es fonamenta el diverses parts: cal un nucli però a més a més és necessari desenvolupar tota una sèrie de programes com editors de text, software per correu electrònic... Per tant, aquesta elaboració pot tardar anys. Stallman entre 1985 i 1992 elabora, juntament amb voluntaris de la fundació, les principals bases d’aquest software. L’any 1992 i amb la col•laboració d’un altre programador, Linus Torvalds, es posa en marxa el sistema GNU/LINUX que és el sistema operatiu lliure per excel•lència del món i un dels tres més utilitzats.

Stallman a més de ser l’instigador del software lliure, també ha estat qui ha donat contingut i rellevància al terme copyleft, que es contraposa al copyrigth. El copyleft és un sistema de llicències “obert” que va de la mà amb el sistema GNU. El copyleft és la llicència que permet als creadors de programari lliure assegurar-se que el seu treball no serà adquirit per algú altre que en restringeixi la circulació lliure. És a dir, si es posa lliurement un programa sense copyleft algú en pot fer modificacions i distribuir-lo privativament, en canvi si prèviament s’ha usat el copyleft aquesta possibilitat queda descartada. Amb el copyleft a més, un cop posat en circulació el programa pot rebre totes les modificacions que els usuaris o programadors vulguin fer-ne.

Text realitzat per l'assignatura Periodisme d'Internet

Després de Quatre Anys: Seguim Avançant!

2011-01-29T16:45:00.003+01:00

Avui és un dia important, almenys per a mi. Avui les JERC Alt Penedès fem una Assemblea Comarcal per escollir nova executiva per els pròxims dos anys. I és precisament en aquesta Assemblea on posaré final a la meva presència a l’executiva després de quatre anys. Però com no podria ser d’altra manera, ho faig amb tota tranquil•litat. El nou equip que entra està sobradament preparat i combina experiència i novetat. Hi ha gent que les ha vist de tots colors i nova gent que es vol menjar el món demà mateix.

I és precisament aquesta combinació la que necessitem ara mateix. Ens trobem en un moment en la història en què estem avançant com mai. El moviment independentista cada vegada creix més. Cert, políticament té problemes per mostrar-se, però a nivell civil cada cop és més fort. La translació d’una esfera a l’altra no té perquè ser immediata. I en aquest desafiament el jovent independentista també hi té molt a dir. Ha de participar activament en la construcció d’un projecte polític de gran abast, seriós i creïble per aconseguir aquest objectiu. La independència. Un projecte que a més a més ha de ser capaç de donar resposta a la crisi econòmica actual des d’una perspectiva d’esquerres que faci renéixer els postulats que la majoria de partits socialdemòcrates han oblidat. Una alternativa nacional des de l’esquerra.

El petit pas que avui fem des de l’Alt Penedès va en aquesta direcció. Construir l’alternativa política que porti aquest país, el nostre, a la llibertat.

Ha estat un plaer!

Personatge de la setmana: Mohamed Al Bouazzizi

2011-01-23T17:56:00.002+01:00

Les causes, les revolucions tenen normalment un rostre que les identifica com a úniques. Unes cares que els hi donen coherència i els permet establir un paral•lelisme fàcil entre el fet i el símbol. Una cara per passar a la història. Quan es veu la cara de Nelson Mandela instintivament s’està recordant la lluita contra l’apartheid o quan es veu la imatge d’un home dret amb bosses a les mans davant d’un tanc ens ve al cap la revolta de Tiananment.

Mohamed Al Bouazzizi és qui encarnarà la cara de la revolució a Tunísia. I ho és perquè amb el seu gest de desesperació, va desencadenar la revolta del poble contra la dictadura que els oprimia. Aquest jove de 26 anys a qui la policia li havia requisat la seva parada de fruita ambulant, s’ha convertit en la imatge, en la icona de la revolta. Fins i tot l’ex dictador El Abidine Ben Ali el va anar a veure a l’hospital. Ell sense adonar-se’n el va elegir com a símbol de resistència. El poble vol fer net, d’aquí s’entenen les protestes per la presència de membres de l’antic règim al nou govern. Les ganes de democràcia són evidents.

La revolta de Tunísia és el primer experiment pro-democràcia dels països del nord d’Àfrica i una declaració d’intensions. Un experiment que estaria bé que els estats occidentals no aixafessin pel fet d’estar temorosos de perdre un aliat al nord del Magreb.

Ni Socialisme Ni Revolució: Totalitarimse

2011-01-21T18:59:00.001+01:00

Com ens ho prendríem si un dirigent d’un règim totalitari d’extrema dreta, és a dir un feixista, vingués a fer una conferència sobre el seu “model” d’estat al nostre país? Atenent a la lògica democràtica que ens caracteritza, segur, que sortiríem en tromba a protestar per la presència d’un feixista a casa nostra i s’acusaria als organitzadors de totalitaris. Evidentment. Aquesta seqüència és el què ha succeït repetides vegades a Barcelona davant els intents de la llibreria Europa per portar conferenciants nazis. El seu propietari té oberts diferents expedients per distribuir idees totalitàries. Com ha de ser.

No crec que hi hagi ningú amb un mínim de sentit comú que s’oposi a aquest tipus d’accions. El totalitarisme és una xacra que s’ha d’extirpar de la nostra societat i qualsevol indici de què algú exposarà idees d’aquest caràcter ha de ser condemnat. No es pot permetre que gent que propugna l’odi, la divisió, la neteja ètnica... embruti els nostres fòrums públics.

Estic convençut que una gran majoria pensa d’aquesta manera. De la mateixa espero que pensin quan en comptes d’un membre d’un règim feixista és algú d’un règim, pretesament, socialista qui faci la conferència, com per exemple, i a l’atzar, posem per el cas Corea del Nord. Sí, un règim que deixa morir de gana la seva població, es calcula que entre 600.000 i un milió de persones van morir de gana entre 1995 i 98; on no hi ha llibertat de premsa o d’associació; on les eleccions brillen per la seva absència; on l’explotació, la tortura, els treballs forçats i les violacions són accions habituals en els aparells de l’estat per reprimir la població; on quasi un 1% de la població es troba en camps de concentració. I això per posar només alguns exemples. Aquest és un règim totalitari que si bé en terminologia és diferent del totalitarisme feixista, no ho és pas en les pràctiques.

Sincerament, m’és igual si un estat totalitari s’autodefineix “socialista” o “feixista”. Són el mateix. Són estats que són contraris a la llibertat i a la democràcia, i la veritat són la xacra del món. No entendria doncs que des d’una perspectiva democràtica hi pogués haver algú que es predisposés a riure les gràcies a cap dirigent d’un règim com el de Corea del Nord.

Llàstima que estigui equivocat...

Personatge de la setmana: José Maria Aznar

2011-01-16T18:41:00.001+01:00

El perden les formes, el to i en la major part del temps també el perd el discurs. Sí, no es pot dir pas que sigui algú amb qui es pugui estar massa d’acord. Gens d’acord. Ell és d’aquelles persones que aconsegueixen posar nerviós al personal simplement sortint per la televisió. Però ho fa i s’hi quedat tan ample.

Nascut en un llunyà 25 de febrer de 1953 al quilòmetre zero, aquest expresident del govern “del reino de España” continua copant titulars i sent present en el dia a dia de l’actualitat política. Ell té l’especial do de sortir quan vol sortir. De ser notícia quan vol. I sobretot, el do especial de marcar l’agenda ideològica tot i estar, aparentment, retirat.

Deixant de banda l’actual debat sobre l’ètica de les pensions vitalícies de què gaudeixen els exgovernants si es combinen amb càrrecs retribuïts d’empreses, Don José Maria Aznar aquesta setmana ha llençat un advertiment en forma de míssil verbal a l’estat de les autonomies, però a ningú se li escapa, que anava dirigit a Euskadi i a Catalunya.

Aznar ha proposat iniciar el desmantellament de les autonomies, ja que considera que no és sostenible ni política ni econòmicament. Tot i que aquesta proposta es fa des d’una vessant més econòmica que política no es pot, més ben dit, no s’ha de menysprear l’objectiu final d’aquesta idea. Tal i com resava el tercer diari més venut a Espanya en una portada d’aquesta setmana -“España debe fortalecerse”- l’objectiu final és un rearmament de l’estat central, una re-centralització de poder polític i financer. El President Mas parla d’una suposada transició catalana cap al dret a decidir sense concretar. Aznar parlar directament de revolució i diu per fer exactament què.

És evident que l’obús conservador serà fort, però també és cert que no estaran sols, ja que tot i que amb formes més suaus, el PSOE també proposarà el mateix.

Amb tot però, Aznar té part de raó. Sí, la té. L’estat de les autonomismes és una quimera, és un invent simplement plantejat per part d’Espanya per homogeneïtzar les identitats de bascos i catalans. Les disset autonomies són una total invenció i si es para a pensar és un insult a la intel•ligència que Catalunya i Murcia tinguin el mateix status. Però pensaven en resoldre el problema dels perifèrics i per això aquest invent. Aznar té raó. Caldria eliminar les autonomies inventades durant la transacció de règim. Les Castelles, Astúries, Cantabria, Aragó, Múrcia, Extremadura, Andalusia... en fi, deixar només aquelles que són diferents. Aquelles que són una nació diferent a Espanya i volen seguir sent-ho.

Lamentablement però, la proposta d’aquell que va començar fent articles contraris a la Constitució espanyola i que va acabar professant un patriotisme constitucional fora de mides no sembla que vagi per aquí. S’acosta una nova ofensiva. Caldrà saber respondre.

El 112è Congrés

2011-01-05T19:09:00.004+01:00

Els canvis d’any no li proven a Barack Obama. Si amb l’entrada del 2010 va “celebrar” els dotze primers mesos a la Casa Blanca amb la derrota demòcrata a Massachussets i amb la conseqüent pèrdua de la majoria qualificada al Senat, el canvi cap al 2011 l’ha passat veient com la Cambra de Representants s’omplia de nous congressistes republicans. I amb aquest fet, se li complica, i molt, la tasca legislativa per els propers dos anys.

Avui comença l’era Boehner, la legislatura on Obama haurà de demostrar que pot tirar endavant les iniciatives que va prometre, però que a més, haurà de defensar les lleis aprovades en la primera etapa del seu mandat. Reforma sanitària, renovació dels Start, impuls econòmic, inversió pública en infraestructures... Les haurà de defensar perquè els republicans faran una “revisió” de la tasca legislativa del bienni 2008-2010,sobretot centrada en la reforma sanitària, en què els demòcrates van tenir majoria a les dues cambres. Una legislatura de marcat toc progressista. Un toc que ha estat dirigit per la congressista de Califòrnia Nancy Pelosi que es va convertir en un dels atacs preferits per els republicans durant la campanya del 2 de novembre passat. Precisament Pelosi, que ha sigut un dels grans suports d’Obama, podria veure com dins de les seves pròpies tropes hi ha certa revolta, i pagaria d’aquesta manera la poca popularitat que a nivell nacional te. Els dos anys de regnat d’Obama-Pelosi es poden descriure com uns dels més progressistes de les últimes dècades als Estats Units.

Obama encara els últims 24 mesos de mandat amb molt poc marge de maniobra i pendent de si l’economia remunta. Les estimacions indiquen que si. Si l’economia segueix al forat negre i l’atur no es rebaixa, Obama patirà al 2012. Però a més, la situació previsible de bloqueig a què el sotmetran els republicans el farà semblar dèbil i permetrà als conservadors rearmar-se de cara a les presidencials. Sempre i quant trobin algú altre apart de la Palin, clar.

Si l’any 2009 no es va poder ni salvar tot i l’històric acord de la reforma sanitària, aquest 2010 no es pot dir pas que hagi estat massa millor. Obama està tastant l’agror del càrrec. Però és clar, no es pot viure sempre a l’idíl•lic 2008.

Primers Passos

2011-01-04T14:18:00.001+01:00

Primers dies del nou govern de la Generalitat, de nou en mans de CiU. Primers dies i primeres accions, unes accions que no han estat pas neutres i que marquen clarament per on anirà el primer govern Mas.

El govern va començar amb un discurs de cap d’any que sí bé hagués pogut competir en un concurs dels Jocs Florals no va aportar res de concret. La música pot estar bé, però de la lletra no se’n sap res de res. Si els Jocs Florals va marcar la primera funció pública, les declaracions que la van precedir no és que fóssim massa positives. La flamant vicepresidenta fa pinça amb la flamant titular de Justícia i afirma que des del govern no s’ha d’ajudar a la celebració de les consultes per la independència. Comencem bé. La línia Duran ha començat imposant-se. Seguidament la consellera d’Ensenyament, ara només cal ensenyar no educar, aposta perquè la setmana blanca no s’apliqui en aquest mateix curs perquè diu “no hi ha prous diners”. És responsable canviar el calendari escolar un mes abans? I en aquests primers dies de l’any, sembla que s’ha engegat una operació per “explicar” la situació límit de la sanitat pública i que per tant, com avui portava a la portada el diari ARA, caldrà fer un cop de bisturí en aquest servei. Que Mas-Colell i Ruiz hagin sortit en massa a denunciar aquests dèficits fa pensar en una retallada en el servei sanitari. I per cert, dignes d’estudi són les entrevistes del conseller Ruiz, si algú es preguntava que significava el canvi que proposava Mas, que l’escolti.

Patades a les consultes, insinuacions de retallades socials... un bon començament certament. Veurem sí és aquesta la línia que Mas donarà al govern. Ells però ja avisaven, “comença el canvi”. Així és.

Benvingut 2011

2011-01-03T14:30:00.004+01:00

Any nou vida nova, o això es diu. Tot i la saviesa popular, no és massa realista pensar d’aquesta manera. Any nou sí, però vida nova... això ja és una altra cosa.

Un any més l’actualitat estarà marcada per la crisi econòmica que pateix el món, una crisi que ja s’ha cobrat les primeres víctimes, Grècia i Irlanda, però que ni de bon tros ha desistit de provocar-ne de noves, llegeixis Espanya o Zapatero. L’any també estarà marcat per les evolucions que duran a terme els països emergents i que cada vegada més estan reclamant els seu lloc en la taula de les grans potències del planeta. Brasil, la India o la Xina són tres d’aquests nous actors que estan cridats a agafar cada cop més protagonisme tant a nivell regional com a nivell global. Escòcia i el País Basc també tenen un lloc reservat en aquest 2011.

Un any més els conflictes armats seran el pa nostre de cada dia, i els enfrontaments a l’Iraq i a l’Afganistan continuaran ben presents. Però també s’haurà d’estar atent a les accions de Corea del Nord, que si bé és veritat que tenen més de reforçament intern que de declaració de guerra, no s’haurien de menysprear. Ah, i òbviament continuarem immersos en aquest apassionant thriller amb què s’ha convertit el cas Wikileaks. Tindrem noves revelacions? Tindrem revelacions també de països com Iran o la Xina? Què passarà amb Assange? En fi, ja veurem.

A casa també tindrem feina ja que s’haurà de comprovar com “el govern dels millors” comença la seva singladura al Palau i si el retorn de CiU al govern de la Generalitat funcionarà amb els tics dels anys passats o si han aprés alguna cosa a l’oposició. També caldrà estar atent als moviments de la “millor” consellera de Justícia, la tal Bozal, ja que amb el seu currículum anti-independència se li haurà de posar un vigilant a cada pas que faci. De moment el govern dels millors ja ha deixat dues perles, la primera que no ajudaran a les consultes per la independència; i la segona, made in Bozal, que no es preocupen per les competències retallades del Constitucional sinó a sortir de la crisi.

A Catalunya un altre focus d’atenció seran els congressos d’Esquerra Republicana i del PSC, ja que tindran una forta incidència en la política catalana i marcaran el futur d’aquests dos partits centrals de Catalunya.

Però vaja, no sé perquè intento pensar sobre què passarà a aquest any si en el fons sempre hi haurà un Wikileaks que ho desmuntarà tot, o una simple Belen que s’erigirà com a personatge patètic de l’any.

En fi, bon aventurat 2011!

Personatge de la setmana: Osama Bin Laden

2011-01-02T12:51:00.002+01:00

Any 1 de la segona dècada del segle XXI. Segon dia de l’any. I en linies generals, tot continua igual. Comencem la segona tongada del segle amb petits canvis com que ja no es podrà fumar als locals, però no es pot pas afirmar que l’entrada d’una nova dècada representi un canvi en l’esdevenir del món. Canviem de dècada, sí, però molts dels centres de poder, de decisió o informatius segueixen sent els mateixos. La dècada que comença significarà continuisme general, un reforçament de les tendències que aquests primers deu anys del segle XXI han començat a traçar.

Un dels elements que pot singularitzar més aquesta idea és Osama Bin Laden. El cap de la xarxa terrorista d’Al-Qaeda va marcar l’inici de segle amb el seu brutal atemptat contra les Torres Bessones de New York, uns atacs que van desencadenar l’ofensiva nord-americana contra els estats que donaven refugi al grup terrorista. D’aquí la guerra de l’Afganistan i, tot i que també per altres motius, la de l’Iraq. Inici de dècada, però amb la motxilla de la passada.

Osama Bin Laden representa el fil conductor dels problemes i desafiaments entre les dues dècades. El debilitament dels Estats Units com a súper potència, la desorientació d’Occident sobre el què ser i com fer-ho, la dificultat d’entesa entre cultures, el problema de la seguretat internacional i la combinació d’aquesta amb els drets i llibertats individuals i col•lectius... Potser al 2000 es vivia en un somni, però a partir de l’11 de setembre del 2001 el món es va despertar de cop.

Bin Laden, nascut al 10 de març a Riad, amb les seves accions però, sobretot, per les conseqüències d’aquestes ha marcat la primera dècada del segle. Veurem si marcarà també la segona.

La Nit de Cap d'Any

2010-12-31T14:06:00.001+01:00

Cada any hi ha el mateix ritual. Setmanes abans de fer el pas de número, sembla que només hi hagi una possible conversa que, resumint, es pot sintetitzar a una pregunta: i tu, què faràs per cap d’any?

No contestar la pregunta o no complir les expectatives del qui interpel•la, pot suposar més d’un problema. No faràs res? Encara no ho saps? Només això? La pressió social per fer “algo” és extremadament gran. I pobre d’aquell que no vulgui celebrar res per cap d’any... serà titllat, com a mínim, d’antisocial.

Sembla que per ser feliços s’hagi de celebrar el cap d’any “por todo lo alto”. Per trencar aquesta fúria social pro-cap d’any, caldria que s’iniciés un moviment de protesta i de resistència per tal de revelar-se contra aquesta convenció social que tant condiciona a milers i milers de persones al nostre país. El moviment es podria anomenar “per una nit més” reclamant el tractament “normal” de la nit en qüestió. O també podria dir-se “no a l’últim sopar”, perquè celebrar l’últim sopar de l’any te massa coincidència amb un altre “últim sopar” de final no molt afavoridor, almenys per l’organitzador... En tot cas, aquest moviment hauria de promoure una no celebració de cap d’any per desemmascarar la falsa percepció d’obligatorietat de passar-s’ho bé peti-qui-peti.

Aquí deixo la proposta, perquè algú que la senti seva l’agafi, perquè amb mi que no hi compti, que jo avui tinc sopar i festa de cap d’any.

Bon any 2011 a tothom!

Benvingut Govern, Adéu Tripartit

2010-12-30T14:08:00.001+01:00

Ja tenim nou govern. Ara ja tots poden començar a treballar, a portar l’inici del “canvi”, que tant i tant deien. De reptes no els n’hi falten, són ells els que hauran de remuntar la situació econòmica i superar els encotillaments que patim per l’economia espanyola. Són ells els que hauran de recuperar el prestigi de la política i que hauran de portar a la pràctica aquella màxima del President Tarradellas que afirmava que “en política es pot fer tot, menys el ridícul”. Ells ara són el govern de la Generalitat. Benvingut Govern, adéu tripartit.

Adéu tripartit, si? De moment no és exactament així, perquè el govern hi ha consellers militants de tres partits diferents, a més dels independents. Convergència Democràtica, Unió Democràtica i Partit dels Socialistes. Benvingut Govern, Benvingut tripartit III? Realment no té massa sentit parlar de tripartit III és cert.

Quan es va formar el primer govern d’esquerres, les tres formacions van intentar imposar com a marc referencial la marca “govern catalanista i d’esquerres”, en contraposició als governs Pujol centrats en l’autonomisme i el conservadorisme. Però no se’n van sortir. CiU i tot el seu arsenal mediàtic van aconseguir situar el terme “tripartit” com a concepte identificador amb el nou govern. Un concepte que ha sigut un dels principals problemes dels governs d’esquerres. Tri-partit. Només amb la pronunciació d’aquesta paraula ja se’n desprèn una sensació negativa. Primer gran gol. CiU s’ha passat set anys sense anomenar “govern de la Generalitat” sinó que s’hi referien per “govern tripartit”. Aquesta utilització ha aconseguit els seus objectius, i entre el 27 i 29 de desembre amb la presa de possessió del president i dels nous consellers se’n va veure el resultat. Tornen a Palau. Torna el Govern. Govern a seques.

En fi, que la paraula Tripartit ha passat a la història, ja no es veuran més articles amb aquest terme referint-se al nou govern, per més que hi ha consellers de tres partits diferents i sense comptar als independents. El tripartit va ser el primer gol de CiU al 2003.

En definitiva tornen els temps passats. Benvingut Govern, adéu tripartit.

Des del Bar Estant

2010-12-28T00:50:00.002+01:00

Els catalans quan parlem de la qüestió nacional, tenim tendència a la queixa fàcil, a l’exabrupte, a la desqualificació i a considerar que tot allò que es fa, sempre, és poc. Ho fem sempre i tothom hi participa. “Botiflers, traïdors” i tot d’altres boniques paraules per descriure les covardies que observem d’aquells que prenen decisions, les quals nosaltres després d’un llarg i profund anàlisi, trobem que són massa poc agosarades. I un cop ens hem refregat i entortolligat amb aquestes anades de cap molt ben reflexionades, ja podem anar pel món cridant a plens pulmons i tots cofois que “tots aquells d’allà dalt són uns venuts, i mai més els tornaré a votar!”

I certament, cridar tot aquest seguit de mots està molt i que molt bé, sinó fos que, sovint, es diuen o a la barra del bar o prenen un cafè o si molt m’apures, al bus. Llàstima, perquè quan això passa, qui ho diu, perd la credibilitat. Sovint qui no para de titllar de “botiflers o de venuts” als altres, és qui menys fa. A part de parlar i criticar, clar.

La gran frase d’aquests dies relacionada amb el partit de la selecció nacional és que “no m’emociona massa això d’Hondures” ergo, “no aniré al camp”. No clar, però és que per posar un exemple, al Brasil l’emociona jugar contra Hondures? No. Clar que no. Però és que si hem de començar a parlar “d’emoció” particularment a mi no m’emociona ni jugar un partidet amistós a l’any. La qüestió però és: tot això ho fem en funció de quin és el rival? Sí, jugar contra Brasil o l’Argentina te més al•licient que contra Hondures, però almenys una gran part de gent, va al partit a veure Catalunya, no Brasil! O no? Quan va començar la moguda de les seleccions catalanes jo tenia uns deu anys, però tenia entès que era perquè volíem veure la nostra selecció participant en competicions oficials, no per veure les altres seleccions! Però clar, “Hondures no emociona i per tant, no anirem al camp”.

Si la primera gran frase ja és per pensar-hi durant uns dies, l’altra que també està en circulació no és menys estratosfèrica “per jugar contra equips com aquest, millor no fer-lo perquè no s’omplirà el camp”. Espectacular. Allà al nord, al costat de les serralades cantàbriques hi ha uns tipus que han esgotat les localitats de San Mamés per veure la totpoderosa selecció de Veneçuela, que casualitats del destí, juga contra Euskal Herria. Carai, potser s’havia d’haver portat Veneçuela que no va anar ni al Mundial en comptes de Hondures, així segur que s’ompliria el camp...

Però és clar, al bar s’hi està molt calent. I segurament demà al vespre en aquell bar algú tot mirant el partit per la tele dirà “per estar així de buit, l’any que ve, millor que no el féssim el partit”.

Nova Etapa: President Mas

2010-12-27T13:37:00.001+01:00

A la tercera va la vençuda. Després del Barça qui més pot posar en pràctica aquesta dita popular és el president, ara ja sí, Artur Mas. Ha arribat al cim, ha tornat al lloc que es creia seu des del 2003, i s’ho creia perquè ell havia guanyat les eleccions. Mas aquest dilluns ha pres possessió com a 129é President de la Generalitat de Catalunya.

Mas té per davant una situació difícil, tan com la que ha tingut l’anterior govern. Crisi econòmica, ciris nacional, enfrontament amb Espanya... tot de situacions que faran difícil la tasca de governar.
Per fer-ho, es comencen a saber els noms del futur govern de Mas, un govern que te algunes cares positives com Mas-Colell o Mascarell però algunes que, per dir-ho suaument, caldrà no recordar el seu antic pas pel govern.

Mas haurà d’intentar redreçar el rumb econòmic sense disminuir la cohesió social, cosa difícil sí el que vol és abaixar impostos, i també haurà d’ensenyar com vol posar sobre la taula l’altre gran eix del seu programa: la transició cap al dret a decidir. Haurà de dir com, amb qui i perquè. Moltes coses i molt punts sense respondre més enllà del que es pugui desprendre del seu discurs recurrent de l’ambigüitat.

Mas ara és el president de tots, doncs com que així és, molta sort president.

Pel Català a l'Escola!

2010-12-24T13:52:00.001+01:00

Que la sentència del Tribunal Constitucional significava el final d’una etapa era evident, i les conseqüències no s’han fet esperar. El Tribunal Suprem ha emès aquesta setmana tres sentències que es carreguen de dalt a baix el sistema educatiu de Catalunya d’immersió lingüística. Aquesta és la primera declaració de guerra de les institucions espanyoles de cara destruir la cohesió social de Catalunya. Perquè precisament és la cohesió social el que ha aconseguit la immersió lingüística durant tots aquests anys. Catalunya no és una comunitat dividida en guetos lingüístics com, per exemple, el País Basc. Aquí tots els alumnes aprenen en català, sense que això signifiqui que no saben castellà, el saben i igual o millor que un nen de Burgos.

Davant aquesta agressió cal ser ferms. La cohesió social, i la nacional, depenen en gran mesura que el sistema escolar segueixi sent el que és, per tant necessitem que els governs siguin forts, que la societat civil es mobilitzi i faci pressió per impedir passos enrere. No ens ho podem permetre. L’escola és l’element central de tota societat. Cal fermesa i voluntat política. No podem fer veure com que no passa res.

La sentència és una agressió en tota regla i per tant cal reaccionar. I la primera mesura és dir clar i català que no s’acata la sentència. El català, a l’escola!

Crisi Ideològica

2010-12-20T16:45:00.002+01:00

Crisi econòmica provocada pels excessos del model neoliberal, crisi de valors tradicionals, crisi i retallades de l’estat del benestar... aquest és el panorama actual en les societat occidentals. I aquest panorama el que està representant és l’esfondrament de la socialdemocràcia clàssica i l’auge dels partits conservadors i liberals. La pregunta que cal fer-se és: Com pot ser? Com pot ser que davant una situació provocada per les polítiques neoliberals, es reforci precisament aquesta família política. Per fer-s’ho mirar. No la societat, sinó la família progressista, perquè és impactant que amb aquestes grans crisis l’esquerra ha sigut incapaç de generar un discurs alternatiu al neoliberalisme. No ha sigut capaç de crear una alternativa diferent.

Quan s’apunten a les causes que ha generat la davallada s’hauria de mirar fermament a l’anomenada “tercera via”. El que a curt termini va permetre a les esquerres d’arreu del món occidental fer-se amb governs a base de copiar el discurs econòmic de la dreta tenyint-lo amb tics socials, a la llarga s’ha demostrat com l’abraçada de l’ós, ja que no poques esquerres han estat còmplices de la crisi al seguir, i en alguns casos amplificar, les polítiques neoliberals de la dreta que han conduit a la crisi.

Però la crisi ideològica de l’esquerra occidental no només transita en termes econòmics. Què proposa sobre immigració? Te discurs l’esquerra sobre immigració? O cada partit progressista intenta fer la guerra per la seva banda, sovint, amb mesures contradictòries? I si el problema només fos immigració aniríem arreglats. Serveis socials. S’ha d’avançar cap a una gestió privada? En sanitat s’ha d’imposar el copagament? S’han de mantenir les ajudes públiques a les escoles privades? L’esquerra europea pateix una gran crisi ideològica, potser perquè el seu temps, tal i com s’ha estructurat l’esquerra durant el segle XX, ha passat. L’esquerra dogmàtica i l’esquerra travesti són els prototips més clars de la crisi ideològica que pateix la família progressista. Uns per no saber adaptar-se i impedir la renovació del discurs, i els altres per abraçar discursos, teories i maneres de fer foranes als fonaments i valors de l’esquerra.

Cal doncs una revisió i un nou debat sobre què han de ser les esquerres com a eina per la transformació social. Perquè si l’esquerra no se sap adaptar ni resituar-se per ser capaç de bastir una alternativa, l’únic que deixarà és que sigui la dreta qui marqui els marcs referencials de les properes dècades.

Personatge de la setmana: Núria de Gispert

2010-12-19T20:56:00.001+01:00

Per primer cop en la historia una dona serà la titular de la segona institució del país. Núria de Gispert i Català ocuparà la cadira central del Parlament en substitució del Molt Honorable Ernest Benach que deixa el càrrec desprès de set anys.

L’elecció de De Gispert és el primer pas que demostra el retorn de Convergència, i en aquest cas, d’Unió a les institucions del país. Després de set anys de govern d’esquerres, el nacionalisme de centre-dreta torna a les institucions i ho fa, almenys al Parlament, amb la vella guàrdia de sempre. Perquè de Gispert no és una nouvinguda a la política catalana. De Gispert va ser consellera entre el 1995 i el 2003 dels departaments de Justícia, Governació i d’Interior i prèviament havia estat també dins l’organigrama dels governs Pujol a la segona línia. De Gispert doncs, posa de manifest el retorn uniovergent.

Núria de Gispert i Català va néixer al 6 d’abril de 1949 a Barcelona i és filla del també ex conseller de Pujol Ignasi de Gispert. La nova Presidenta del Parlament és llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona.

De Gispert només començar ja ha enviat algunes indicacions de per on aniran els trets. Per exemple quan parla “d’austeritat”. Talment com si fos un simple Rosell que diu B si l’anterior president deia A, De Gispert pretén erigir-se com a primera retalladora de pressupostos. Oblidant la reducció d’uns 12 milions d’euros que s’han fet aquests anys. Menys, menys, menys. Austeritat és la paraula màgica i ho aplica sobretot en “els cotxes oficials”. Eliminem cotxes oficials. Fantàstic. Les autoritats del país a partir d’ara aniran amb auto-stop. Perdoneu la demagògia però és que el conte dels cotxes oficials ja cansa. O ens creiem institucionalment el país o pleguem veles. La cançoneta dels cotxes oficials queda molt bé quan ets un partit extraparlamentari i només tens la demagògia i l’exabrupte per fer-te un lloc a l’agenda pública però fer-ho com a Molt Honorable Presidenta del Parlament... Indicatives també les paraules en què afirmava que durant els últims anys s’havia legislat massa i que ara tocava derogar certes lleis i canviar-ne unes altres quantes. Realment indicador, com també ho és el respecte que tots els grups han mostrat amb la seva deficient dicció de la nostra llengua. Que se sàpiga, ningú ha engegat cap campanya de cartes als diaris queixant-se per com parla el català la Molt Honorable Presidenta De Gispert. Deu ser perquè qui en té la patent està camí de la privada...

En fi, primera votació i primera reentré de Convergència i Unió. Comença ja la IX legislatura del Parlament, una legislatura de vuit anys.

Nou Començament

2010-12-18T14:31:00.002+01:00

Joan Puigcercós no repetirà com a candidat a president d’Esquerra al proper Congrés Nacional. Final d’etapa. Aquest és el primer pas que emprèn l’actual president a partir de l’acceptació del resultat del 28 de novembre. La renúncia a liderar Esquerra a partir del pròxim Congrés és un acte de generositat i valentia de Puigcercós, i s’ha d’aplaudir. D’altra banda, poc marge de maniobra diferent tenia.

Aquest és un primer pas, molt bé, però a partir d’ara què? Per què de reptes n’hi ha molts. Com fer que torni la gent que va fer confiança al projecte de l’Esquerra Nacional de nou a Esquerra? Com recuperar un discurs engrescador i ampli per esdevenir l’esquerra hegemònica? Com situar el procés d’alliberament nacional dins d’una estratègia creïble? Com tornar a ser un partit de gran penetració social? Aquestes són tan sols algunes de les qüestions que te sobre la taula actualment el partit independentista.

Amb la renúncia de Puigcercós a encapçalar Esquerra a partir de l’octubre s’obre una nova etapa, una etapa que haurà de donar resposta als interrogants que planen sobre ERC.

Esquerra ha de començar de nou. Un nou cicle que permeti canviar les bases de la cultura política del partit. S’ha d’acabar el partit de les capalletes, de les famílies i de les quotes. Les lluites internes, segons tothom conclou, ha estat un dels factors determinants per la gran patacada electoral del novembre. Doncs bé, és a les mans de la militància acabar amb tot això. La divergència d’opinions sempre hi serà, el que cal canviar és la gestió d’aquestes. Esquerra ha de ser un partit gran, un partit on tinguin cabuda diferents tendències que comparteixin uns objectius comuns: dret a decidir i justícia social. I en aquest ampli marge hi ha de cabre persones que es considerin socialdemòcrates, liberal progressistes, socioliberals, socialistes... i els que pretenguin la independència exprés i els més gradualistes. Esquerra mai va ser un partit de l’esquerra marxista, sempre va ser l’agregació del pensament progressista que tenia el cap i el cor a Catalunya. Ara cal tornar-ho a ser. Segueix sent vital i necessari que Esquerra Republicana sigui l’Esquerra Nacional de Catalunya.

Per ser-ho, calen nous lideratges, noves estratègies i noves idees. Tot això serà el que caldrà discutir durant el Congrés Nacional de l’octubre, amb la voluntat de construir una alternativa nacional des de l’esquerra. Aquest és el repte. Ara, a la feina!

Al 2008 Calia, al 2010 és Inajornable

2010-12-15T13:44:00.004+01:00

Avui un company m’ha recordat un article que vaig publicar el 12 de març del 2008. Dos anys llargs després continua sent plenament vigent tot i que caldria actualitzar algunes dades i contextualitzar-lo a la situació post 28N. Com que la reflexió és pràcticament mimètica en el moment actual, el torno a publicar.

--
12 de març del 2008. "Cal un nou cicle a Esquerra"

"Carod y Puigcercós abren la batalla en ERC", "Carod contaataca"….
Aquests han estat alguns dels titulars que la premsa feta a Barcelona, i pensada en alguna altre lloc, han dedicat a les accions i contra accions dels líders d’Esquerra.
Deixant de banda el major grau d’acrivallament que la premsa dedica al ball de declaracions i contra declaracions de Carod i Puigcercós, la veritat és que les primàries d’Esquerra per dirigir el partit no han fet més que començar.
Davant d’aquest fet que és incontestable, voldria però demanar una cosa. Que s’actuï amb responsabilitat. Esquerra ja ha rebut una patacada prou gran perquè a sobre els"amics" periodistes puguin sucar dins la ferida. Espero que el seny i la responsabilitat de tothom s’imposin, i que es deixin de banda estirabots televisius que l’únic que fan és un mal servei al partit i a l’objectiu.

Ara Esquerra inicia un procés que haurà de culminar amb l’elecció del President i del Secretari General en la primera quinzena de Juny i posteriorment la celebració del Congrés Nacional durant el cap de setmana del 14 i 15 del mateix mes.
Esquerra doncs inicia un període on es discutiran projectes, fulls de ruta, models d’organització… en fi tot de mesures i projectes per tornar a engrescar a un país i per tornar a fer d’Esquerra el partit diferent, el partit de la gent, el partit de la honestedat, el partit de la dignitat, el partit de la confiança, el partit de les mans netes i el partit de la paraula lliure.
Esquerra, queda clar, ha de replantejar la seva estratègia. S’ha demostrat que no és possible presentar-se com a alternativa de Govern d’esquerres pactant amb el PSC. Queda clar perquè en cinc anys s’ha dilapidat un coixí de més de mig milió de vots per quedar-se a la meitat. No. Esquerra ha de canviar d’estratègia i de lideratge.

Hi haurà temps i lloc per plantejar què és millor per Esquerra, quina és la millor estratègia per poder alliberar aquest país o qui haurà de ser el pròxim candidat a la Presidència de la Generalitat.

Cal obrir un nou cicle a Esquerra, ens hi va el país.

Personatge de la setmana: Carles Capdevila

2010-12-05T21:34:00.000+01:00

Una setmana per guardar. Una setmana que ens ha portat moltes, moltes coses. Digerir el resultat de les eleccions, passar a un estat d’eufòria “apostuflant” amb l’increïble 5 a 0 que vam endossar al Madrid.. i finalment assistir al part i a la primera setmana de vida d’un nou diari.

Aquest diumenge l’ARA fa una setmana, vuit dies al quiosc, vuit matins per veure i analitzar com camina el diari, quina pinta fa i com respon a les expectatives creades. A primera vista, la veritat, la cosa promet. Deien que venia un nou diari, doncs sembla que sí, és un nou diari. Opinió, anàlisi, respostes, profunditat, potenciació de la notícia més important a les primeres pàgines, apostar per allò que és notícia i no posar notícies simplement per omplir... Un nou diari i una nova visió. Si senyor. Brillants la secció de política i d’opinió.

Les expectatives s’estan complint, però convé no adormir-se. Cal que l’ARA sigui el diari de referència del país i per fer-ho cal que allò que passa a Jerusalem o Brasília tingui la mateixa importància que el que passa a Barcelona o Puigcerdà. Convé que les mirades siguin amplies i que la informació internacional arribi i sigui un dels pilars del diari.

I com a tots els llocs i totes les coses, a davant del projecte hi ha d’haver algú que tiri del carro. En aquest cas en Carles Capdevila, Els Hostalets de Balenyà 13 d’agost del 1965, el conegut periodista que va ser corresponsal a Nova York i que ha creat entre d’altres l’Alguna Pregunta Més, Eduquem les Criatures i ha estat guionista de Malalts de Tele i Set de noticies. Doncs ell, que té la responsabilitat històrica de fer un diari potent en català i de referència, ell com a director del diari, és el personatge de la setmana.

Personatge de la setmana: Vot

2010-11-28T14:58:00.001+01:00

Dubto que algú que em conegui pugui estar sorprès d’aquesta decisió, però tot i així, crec que cal explicar-ho.

Votaré per Esquerra perquè aquest país no es pot permetre el luxe de prescindir del partit que l’ha portat a les quotes màximes de llibertat i que l’ha posat en posició de sortida per recuperar la sobirania.

Votaré per Esquerra perquè, tot i els errors que hagi comès, ha fet des del govern una tasca de construcció nacional i també de construcció d’estat.

Votaré per Esquerra perquè és el partit, desprès de set anys al govern, amb les mans netes i lliures. Com sempre. Quan no es deuen favors als senyors “poderosos”, aquells que van a passar el dissabte al matí a La Moncloa, és quan es demostra que les decisions que prens les prens tu i només tu. La transparència i la honradesa són cabdals. Esquerra s’ha pogut equivocar, només faltaria, però ni ha robat, ni ha estafat i ha lluitat contra la corrupció.

Votaré per Esquerra perquè és seriosa. Esquerra si tingués 68 diputats proclamaria la independència al Parlament. Clar que si. Però no és raonable pensar que això pugui succeir, per tant, Esquerra proposa un pla per fer possible l’aconsecució de l’estat propi a partir d’un referèndum.

Votaré per Esquerra perquè és progressista i d’esquerres, perquè pretén no només governar sinó transformar. Perquè entén el govern com un mitjà i no com un fi.

Votaré per Esquerra perquè tot i les contradiccions que tingui, serà més coherent que tota l’amalgama de partits extraparlamentaris que puguin entrar al Parlament.

Votaré per Esquerra perquè aquest país no pot fer el ridícul. No pot ser que cinc mesos desprès de la manifestació del 10 de juliol l’espanyolisme tingui més suports al Parlament que l’independentisme. No pot ser que després que un milió i mig de persones es manifestessin, el Partit Popular i Ciudadanos passin dels 20 diputats i l’independentisme no arribi al 15.

Votaré per Esquerra perquè estic fart dels que es pensen que per ser català cal un carnet on hi figurin els vuit cognoms catalans. Fart dels qui busquen la segregació, els uns i els altres, per llengua, origen o classe.

Votaré per Esquerra perquè ha estat capaç de cosir el país. La cohesió social i la nacional caminen en la mateixa direcció. S’ha d’estar orgullós d’un país que ha acollit en els últims deu anys a més d’un milió de persones i no se n’ha ressentit la cohesió social.

Votaré per Esquerra perquè és el partit de Macià i Companys, d’Armendares i Balaguer, de Barrera i Tarradellas. De Carod i Puigcercós.

I votaré per Esquerra Republicana de Catalunya perquè soc d’esquerres, republicà i independentista.

Qui la Fa, la Paga?

2010-11-28T02:50:00.002+01:00

Abans de la mitjanit del dissabte, abans de passar de la reflexió a l’acció, un diari d’un país veí, germà de llengua, ha publicat la que serà l’última enquesta abans del sondeig de TV3 a les vuit del vespre de demà.
A grans trets l’única novetat és l’auge dels ultra nacionalistes de Ciutadans i la incògnita cada vegada més gran de que algun moviment extraparlamentari pugui entrar al Parlament. La resta però, segueix la mateixa tendència que s’apunta des de fa mesos.

Hi ha un refrany popular que diu que “qui la fa la paga”. És un refrany bastant utilitzat i serveix per exemple, per descriure l’estat de ràbia expressada per Joan Gaspar després de la traïció de Figo l’any 2000 al fitxar pel Madrid. Massa cops no és així i també passa que qui la paga no la fa. Extrapolant-lo a l’àmbit polític, i seguint prenent com a bones les enquestes, queda clar que els ciutadans faran pagar a les forces del govern els plats trencats de la situació econòmica. És normal, doncs, a tots els països del nostre entorn qui forma part del govern està patint un descens molt considerable a les enquestes o perdent directament les eleccions. I si no, que li ho preguntin a l’Obama.

Si ens fixem però més detalladament amb els sondeigs de casa nostra, és Esquerra qui més baixa. I baixa molt. La baixada més que tenir relació en la crisi econòmica, té a veure en una altra crisi que patim. La de model de país. Després de 30 anys de peixalcovisme i sobretot un cop passada la sentència de l’estatut, ens trobem que no sabem què som, ni on volem anar, ni com fer-ho. Els horitzons pels quals es van edificar els dos governs catalanistes i d’esquerres han caigut com aquells castells de cartes que es fan a les taules del bar de la universitat. Es tenia la sensació de què amb la reforma de l’estatut i amb l’entrada de l’independentisme al govern, les etapes es cremaries tan ràpidament que ni ens n’adonaríem i que arribaria un dia que seriem independents. Les etapes s’han cremat, sí, però la percepció que queda és de fracàs i de retrocés nacional.

Esquerra paga precisament aquesta sensació. S’ha establert a l’imaginari que el partit independentista ha estat supeditat i adduït pel gran poder socialista espanyol i que a canvi d’unes cadires –argument simplista sobretot per qui el diu ja que CiU i Mas en donaven més – han venut el país i el ideals.
Això són percepcions, respectables, però no deixen de ser pensaments que poden anar i venir. En contraposició queden els fets. I quins fets? Cert és que algú dirà que és normal que Esquerra baixi perquè no s’ha proclamat la independència. Això seria cert, si algú em pogués explicar com amb només un 14% del vot i 21 diputats de 135 es pot fer. Si algú m’ho sap explicar doncs estic disposat a escoltar-lo, i si em convenç fins i tot a fer-li un monument. Siguem seriosos. Miracles, la gent normal, no en fa. Les dades però canten. Avui hi ha més independentistes que mai. Avui la independència forma part de la centralitat política. Avui d’independència no només en parlen els independentistes, sinó que també els que en són contraris. Avui l’independentisme és transversal. Avui la gran majoria de la societat té clar que amb Espanya és impossible d’avançar i que per tenir una societat més justa i un estat del benestar més potent l’únic que podem fer és caminar cap a la independència. I això, això no són fets? Realment algú es pensava que es declararia la independència amb 21 diputats? Que fàcil, no?

Els anys de govern d’esquerres s’han acabat. I s’han acabat perquè s’han succeït moltes etapes en poc temps. S’ha passat d’una concepció on negociar amb Madrid i treure’n un pessic era titllat d’heroisme nacional, a abominar aquesta pràctica. S’ha passat de somniar amb una Espanya plural i federal a deixar-ho simplement pels necis i genollaires. La llàstima de tot plegat és que qui ho aprofitarà més serà qui més va fer perquè les etapes no avancessin, qui va intentar –i intenta- continuar amb el peix al cove. La crisi del sistema autonòmic si havia de repercutir negativament a algú, aquests havien de ser els dos grans partits que havien fet d’aquesta pràctica el seu modus operandi. Els camins de la història però, són capritxosos i l’hi ha tocat el rebre a aquell que va revolucionar la casa. I sí, dic revolucionar perquè el que s’ha viscut aquests anys és una revolució. Pensem per un moment com estàvem fa set anys i com estem ara. Pensem-hi.

Hem avançat, hem progressat i la llibertat és més a prop que mai. Alguna cosa s’haurà fet bé doncs. Amb el temps prendrem distància i, espero, podrem analitzar millor el gran salt que han significat aquests set anys i així podrem posar en relleu la tasca de l’esquerra independentista en el govern de la Generalitat, que tot i alguna ombra, ha iniciat una tasca transformadora per posar aquest país en la posició de sortida per lluitar per la seva llibertat. I pagarem de bon grat.

Ara Toca

2010-11-23T17:00:00.002+01:00

Defensar conjuntament la demanda del concert econòmic a Madrid, i si el govern espanyol fa un cop de porta, convocar un referèndum per la independència. Aquesta és la proposta de pacte de país que Joan Puigcercós va posar damunt la taula d’Artur Mas durant el debat de TV3.

No és un acord de govern. No és un acord d’investidura. És un acord de país. Convergència guanyarà les eleccions, i per tant, el seu pla estratègic serà el que estarà més legitimat. I és precisament això el que Puigcercós va plantejar: anar junts a defensar el concert. Enfrontar-se, si cal, al govern de Madrid per aconseguir el concert econòmic . Junts. I aquest “junts” inclou a tothom. No és possible avui en dia fer discursos de caire social ni d’augmentar les polítiques socials sense la reivindicació del concert econòmic. Que CiU, i segurament també ICV, estiguin ara pel concert és una immensa notícia i un gran avenç. Esquerra porta des dels anys 90 defensant-lo en solitari i “sofrint” les burles i rialles d’alguns que ara en fan bandera. Benvinguts al club.

Però defensar el concert, o dir que el defenses, no és suficient. No pot tornar a passar el mateix que amb l’estatut. Davant la previsible resposta negativa de Madrid, cal tenir clar quin serà el pas següent. És en aquest punt on la proposta de país d’Esquerra té ple sentit. Si Espanya diu no al concert: tocarà el referèndum per la independència.

Quan en el debat Puigcercós va plantejar la proposta a Mas, aquest li va contestar dues coses. La primera, que no es pot convocar un referèndum fins que no s’estigui segur que es guanyarà; i en segon lloc, que de fer-se es dividiria la societat. No estic d’acord ni amb la primera, ni amb la segona. Primer, si el referèndum s’ha de convocar quan s’estigui segur que es guanyarà, ja no caldrà convocar-lo. N’hi haurà prou amb una declaració del Parlament. El referèndum té sentit i és l’aposta guanyadora quan l’independentisme no és prou fort per fer la declaració, i cal sumar. Si som prou forts, no cal, es tira pel dret i punt. Ara, cal ser realistes i no vendre fum, no hi ha una majoria social suficientment forta per la declaració. I una pregunta, com sabrem el moment en què tindrem la certesa total que guanyarem el referèndum? I en quan al suposat trencament social, home, aquest país ha viscut durant l’últim any el cicle de les consultes per la independència on més de 3 milions de catalans han pogut exercir el seu dret a vot, sense que hi hagi hagut cap tipus d’incident. Atiar a la divisió social és simplement apuntar-se al discurs de la por.

Davant l’ocàs del peix al cove i després de la defunció de la idea d’una Espanya capaç de respectar la nació catalana, ara cal sumar forces i fer un pas endavant. I la proposta d’Esquerra i Joan Puigcercós a Mas per anar a buscar el concert i després el referèndum, és un pacte necessari i coherent. Per fer-lo possible però, cal que l’independentisme d’esquerres sigui decisiu al Parlament. Només si Esquerra pot pressionar i forçar la direcció del futur govern es garantirà que aquest pacte de país tiri endavant. Ara toca, ara toca pacte de país.

Notes del Debat

2010-11-22T17:29:00.001+01:00

El debat d’ahir va tenir tres moments estel•lars. Primer: Moment d’or de Puigcercós al forçar a Mas a rebutjar o acceptar un pacte de país, primer per anar a buscar el concert econòmic junts, i després, preveient el cop de porta, un referèndum per la independència. Mas va decidir no contestar directament i fent ús de la moral de derrota que preveu un “No” a la consulta, va rebutjar l’oferta. El segon moment va ser quan precisament Artur Mas va proposar a Montilla un pacte mutu de suport: si guanya PSC, CIU li garanteix la investidura i la governabilitat durant quatre anys, i si guanya CIU al revés. Oferta sociovergent que també va ser rebutjada. El tercer moment destacat va ser quan Alícia Sánchez Camacho va dirigir-se en castellà a la resta dels candidats. Aquest fet, i en tots els referents a llengua, Camacho va anar a remolc d’Albert Rivera. Tres moments per resumir el debat.

Aquests són els tres moments estel•lars del debat, un dels millors debats i que no va tenir res a veure amb el carregós i lent debat del 2006. Atacs, propostes, impertinències, crítiques... un debat bastant complert.

Un debat sense guanyador clar, més aviat es podria dir que va ser un debat amb un no vençut, Artur Mas. Mas va quedar-se a la reraguarda en la majoria de temes, però sense descartar el cos a cos i els atacs en aquells que se sentia bé. Llengua, concert o economia. Mas tenia més a perdre que a guanyar, molt més. I no va perdre. Tot i la imatge encongida, va mostrar-se segur, ràpid i bastant presidencial. Un bon debat del futur President.

Un dels punts de conflicte que va protagonitzar Mas va ser amb el candidat de C’s, Albert Rivera, que el va titllar de mal educat. Rivera va fer una primera part del debat prefecte: ràpid, eloqüent, elèctric i comunicatiu. Fent ús del seu discurs demagògic però efectiu que pot obrir portes a sectors PSOE no integrats. Divertida la rèplica que li va fer a Camacho quan aquesta va dir que els seus pares eren immigrants i Rivera la va atacar dient que si eren d’Espanya no eren immigrants. Rivera va pecar de bo. Va creure’s tant que ho feia bé que va acabar sent un perfecte mal educat i impertinent, fet que va provocar que llencés bona part del què havia guanyat.

Herrera i Camacho van estar correctes en els seus temes: llengua, i ecologia i fiscalitat, per la resta no van destacar massa.

L’altre punt va ser Montilla. Amb una frase es pot resumir: va llegir tota l’estona, estava molt incòmode, i el més greu de tot: se li notava.

I per últim Joan Puigcercós. Ell va tenir el moment d’or del debat al proposar a Mas un pacte de país. Puigcercós davant de les càmeres va oferir a Mas un pacte ambiciós: lluitar junts per el concert a Espanta, amb el compromís de que si diuen que no, se celebri un referèndum per la independència. Aquest va ser el moment polític del debat, aquell que podia marcar un abans i un després del debat. Malauradament, per el país, Mas va fer cas omís de l’oferta i acte seguit va proposar a Montilla un acord mutu de suport, vaja, la sociovergència.

L’únic debat a sis de la campanya va acabar de manera sorprenent, la demanda de Montilla a Mas per la celebració del cara-a-cara. Sembla que es farà finalment, veurem perquè de fer-se seria un pas més cap a l’empobriment plural del país. En tot cas, ahir el debat de deixar les coses més o menys iguals, amb la clarificació que Mas, que ja es veu de president, va rebutjar la proposta d’Esquerra i va triar la sociovergència.

Personatge de la setmana: José Antich

2010-11-21T17:09:00.001+01:00

El director de La Vanguardia és des de sempre una persona que recull, en bona mesura, el sentir de les 100 famílies de Catalunya, aquelles que mouen els fils de tot sense que es noti. Els poders fàctics. Unes 100 famílies que últimament, durant els últims set anys per ser més precisos, han estat una mica enfadades. La Vanguardia com a bona portaveu d’aquesta elít destaca, potencia i margina tot allò possible perquè els interessos d’aquesta gent, altrament dit: els de sempre, aconsegueixin imposar-se i materialitzar-se.

La Vanguardia, des de sempre, ha estat el diari de referència del país. Un diari estrany en un país estrany, ja que difícilment es trobarà un país on el seu diari de capçalera sigui més dretà, conservador, monàrquic i espanyol que la majoria de la població, i de la majoria que el llegeix. Però ja se sap, Catalunya, com el futbol, és així. El diari, que per sort ja ha perdut l’epíleg de “Española” almenys al títol, sempre s’ha comportat correctament amb els governs de torn. Sempre. Que guanya el PSOE, posem un sociata a la direcció, que es forma l’aliança dretana, posem-ne un de conservador. I quan hi ha via la dictadura, doncs el mateix. Fantàstic. Equilibri i interessos, l’equació d’èxit de La Vanguardia. I és que per saber què pensa l’elít catalana, aquella que des de sempre ho ha estat, només cal llegir el diari del “Conde”, ara dirigit per José Antich, La Seu d’Urgell 1955.

“Els de sempre”, si es mira La Vanguardia dels últims set anys, sembla que no els ha agradat massa que les esquerres hagin “assaltat” el Palau de la Generalitat. Ho sembla perquè no han donat ni un segon de treva. A vegades, potser masses, era el mateix govern qui donava les oportunitats, però no és menys cert que la virulència amb la que el diari dels Godó ha atacat el govern de Catalunya ha estat, com diria aquell, espectaculà. De l’anècdota a la generalització, del detall a la humiliació, de la frase als consell de guerra. Així ha funcionat el diari. Lícit, totalment. Ara bé, sospitós, també. I més sospitós, si s’analitza la cobertura de les eleccions al Parlament.

Veient la cobertura electoral del diari, un pot arribar a la conclusió de què les eleccions ja han passat i que les enquestes s’han complert. Gran desplegament informatiu-opinador amb CiU i PSC, res a dir, ara bé, qui s’emporta la tercera posició en totes les edicions, no és el tercer partit de Catalunya, Esquerra, sinó el Partit Popular. Curiós. Curiós si es té en compte que per exemple els altres rotatius, tot i que tots tenen la seva pròpia manera d’interpretar els fets, tots donen una cobertura més o menys correcte a totes les formacions, sobretot el diari Publico. La Vanguardia però, dóna gran importància a Convergència, com no, al Partit Socialista, clar doncs és el segon partit, i al Partit Popular. Curiós.

Els desigs dels de sempre doncs sembla que són evidents, que Esquerra s’ensorri, que desaparegui, que no pugui condicionar l’agenda com ha fet en els últims set anys. Deixar via lliure perquè els de sempre puguin tornar a respirar tranquils. Tornar a la normalitat i tenir al govern algú que tan sols es preocupa de governar enlloc de transformar.

El País dels Dos Móns

2010-11-20T18:10:00.001+01:00

Dues dates, dos móns. Cinc mesos, dues realitats. Un país. Un ridícul. Dissabte 10 de Juliol milers i milers de persones baixaven per els carrers de Barcelona omplint-los de banderes estelades i de crits de llibertat i de independència. Diumenge 28 de novembre les forces espanyolistes al Parlament són més fortes que les independentistes. Dues dates, dos móns. Un ridícul.

Catalunya avança cap a la paradoxa, cap a l’esquizofrènia. Passar de l’èxtasi independentista del 10 de juliol en la que va ser la mobilització més important de la història de Catalunya, a un Parlament on l’espanyolisme exterminador sigui més fort que l’independentisme, hauria de fer reflexionar. Ningú sap, certament, que passarà diumenge que ve, però si les enquestes encerten la tendència ens trobarem que quan l’independentisme és més fort en comptes de pujar, baixa. Paradoxes de la vida, però en tot cas seria una autèntica llàstima. Una autèntica llàstima que l’energia que va produir-se aquell dia a Barcelona quedi amagada i reduïda al Parlament. Una autèntica llàstima perquè en aquest país hi ha molta més gent que el vol lliure i independent que no pas sotmès i depenent d’Espanya.
Així doncs, no s’entendria que qui fos tercera força política fos l’espanyolisme que ha portat totes les lleis que ha pogut al Tribunal Constitucional. No s’entendria que PP i C’s tinguessin més suport que l’independentisme. Ja no només més escons que Esquerra, sinó de tot l’independentisme que es presenta al Parlament i que pot arribar a entrar a la cambra catalana.

Com a país, per molt contradictoris que podem arribar a ser, no ens podem permetre el luxe de què els que fan videojocs on es liquiden independentistes i immigrants determinin la direcció de Catalunya. No, això no.

Cal que el Parlament que surti del 28 de novembre sigui el més semblant possible al crit del 10 de juliol, i perquè això sigui així l’independentisme ha de treure els millors resultats. I això passa, encara que els hi pesi a alguns, perquè Esquerra aguanti i sigui decisiva. L’alternativa, crec, no és desitjable. Això és el que ens juguem el proper diumenge. Espanya o Catalunya. PP o Esquerra.

L'Espectacularització dels Mitjans i Puigcercós

2010-11-18T20:37:00.002+01:00

La provocació és un art. La ignorància i la manipulació, també. Aquesta primera setmana de campanya electoral ha estat marcada per dos fets: la denuncia de Puigcercós sobre el tracte fiscal que sofreix Catalunya; i el vídeo xenòfob i anticatalà del PP.

Primerament cal destacar que les dues són provocacions, ja que busquen a partir d’aquests fets, fer-se un lloc a l‘agenda informativa monopolitzada, fora dels mitjans públics, pels dos grans partits. Tot i que les dues són provocacions, una és una xarlotada total i sense por es pot titllar de xenòfoba, perquè el vídeo no té altre qualificatiu possible. Instar a fer una partida on per guanyar s’hagi d’eliminar persones d’origen immigrant i independentistes, doncs la veritat, sí això no és incitar a la neteja ètnica poc l’hi falta. El segon, tot i ser una provocació, és molt diferent. No es fa exagerant, manipulant o ratllant els límits de la democràcia, es fa demostrant amb xifres i dades l’escabrós tracte fiscal que rep Catalunya per part de l‘estat.

L’episodi que va encetar Puigcercós diumenge al denunciar l’espoli fiscal posant com a exemple el maltracte que rep el país per part de l’estat i el “bon tracte” que reben altres zones a costa dels nostres impostos, crec que ha estat molt mal enfocat per els mitjans. Sovint, sempre, ens passem hores i hores criticant que la política és només espectacle, que sembla que els polítics representin una obra de teatre i que competeixin per veure qui la diu més grossa. Els polítics i la política tenen part de culpa, cert, però no tota. Quan diumenge Puigcercós va dir el que va dir, acte seguit Esquerra va enviar un dossier amb totes les dades que corroboren les declaracions del candidat independentista. Dades, per cert, tretes de les institucions espanyoles. Però, què és el que surt als mitjans? L’espectacle que es monta a partir de les paraules de Joan Puigcercós i tot de polítics, candidats i presidents regionals carregant contra Esquerra i el seu candidat. Cap paraula, pàgina o reportatge sobre el dossier tècnic i impecable que dóna arguments de pes a les declaracions de Puigcercós.

Podem criticar, i s’ha de fer, la política i els polítics, però fins que els mitjans no facin el pas de deixar l’espectacularisme i donin més importància a la informació en què deixi de dominar el “declaracions i contradeclaracions”, tampoc ens en sortirem del tot. Si Puigcercós va dir el que va dir de la forma en què ho va dir, potser és perquè sabia que era l’única manera de posar sobre la taula, i a primera pàgina dels mitjans, la injustícia del dèficit fiscal que pateix Catalunya.
Per què, algú es pensa que La Vanguardia hauria parlat del dèficit fiscal si no arriba a ser per la frase de Puigcercós?

La Matança Verda

2010-11-12T18:52:00.003+01:00

Hi ha conflictes que no hi ha manera de solucionar. Aquesta setmana n’hem tingut un nou exemple amb l’atac indiscriminat del Marroc al campament saharaui de El Aaiún.

Quan fa més de tres dècades de la invasió del Marroc del territori del Sàhara amb la Marxa Verda, amb el beneplàcit d’Espanya, el regne de Mohamed VI sembla que no en tingui prou i davant d’una protesta pacífica com la del campament de la Dignitat, ha comès una matança. Si el paper d’Espanya amb la penosa retirada de la “seva colònia” és més que trist, la seva reacció davant la repressió actual ja és demencial. Tant patètica com la de la ONU o de la UE que són incapaces de fer complir l’acord internacional per la celebració d’un referèndum per l’autodeterminació per el Sàhara. Pot ser que el referèndum no resolgui res, però cal que es celebri. És l’única manera per desencallar la situació.

No deixa de ser curiós que sigui la mateixa comunitat internacional que, amb la seva inacció estigui empenyent aquest conflicte cap a un escenari armat. L’ONU hauria d’actuar com el què és i imposar i aplicar les seves pròpies resolucions. Al Sàhara referèndum per l’autodeterminació. Una nació que lluita pacíficament per la seva llibertat no pot veure frenats els seus somnis. Democràcia equival a referèndum i impedir-lo a violència.

Que cadascú esculli a quin bàndol vol estar.

article publicat al 3 de vuit

Personatge de la setmana: Miquel Masoliver

2010-11-07T17:32:00.003+01:00

El personatge d’aquesta setmana és Miquel Masoliver, però molts d’altres haguessin pogut ser-ho. Miquel Masoliver ho és com a exemple, com a exemple d’implicació i de normalitat. Dues “habilitats” massa poc exercides.

Aquesta setmana s’ha fet públic que el documental “Fora de joc”, impulsat per la Plataforma Por-seleccions Catalanes i que s’emetrà per TV3, ja està acabat i durant la propera setmana es celebrarà la pre-estrena en un cinema de Barcelona. El reportatge repassa les traves de l’estat espanyol a la possibilitat que els jugadors catalans puguin sortir als camps d’arreu del món defensant la senyera i no l’estanquera. El documental és doncs, d’una necessitat estrepitosa. Mostrar què fa l’estat espanyol per aconseguir els seus objectius hauria de ser una assignatura obligatòria a totes les facultats de periodisme i ciències polítiques, on al Pla d’estudi s’hi podrien trobar els exemples pràctics com els de Lasa i Zabala o el cas de Fresno.

L’àmbit esportiu és, segur, el que menys podrà avançar mentre siguem una colònia espanyola. Fins i tot el “nou pacte fiscal” que propugna Mas és més factible, tant amb PP com PSOE, que no pas veure una selecció nacional de primer nivell competint a nivell internacional. Catalunya té unes 20 seleccions reconegudes internacionalment, però cap de primer ordre. S’ha fet bona feina des de la Generalitat, però els passos són petits al no comptar amb cap dels quatre esports reis. La il·lusió que va desfermar el projecte de l’hoquei ha sigut la prova del cotó que mentre seguim pertanyent a Espanya no hi ha res a fer.

Un dels arguments dels Ni-Ni, ni-que-sí-ni-que-no, és que per aconseguir l’oficialitat de les seleccions, el que fa falta és la implicació dels jugadors. Diuen que cal que surti el Xavi de torn i digui: “Jo només vull jugar amb Catalunya, i mentre no pugui, no jugaré amb la selecció espanyola”. Demanar això és una greu injustícia, ja que significa passar un problema polític a un esportiu. Que un posicionament públic i total dels jugadors catalans a favor de les seleccions ajudaria? I tant! Però cal no oblidar que és un tema polític i que s’ha de resoldre per i amb la política. I això passa per ser un estat lliure i independent al si de la Unió Europea. No hi ha altra sortida. S’ha d’aplaudir fins a l’extenuació accions com les del Miquel Masoliver o de l’Ivan Tibau perquè són aquestes les que demostren que l’objectiu és viscut realment, però no hem de demanar als esportistes que esdevinguin màrtirs. El seu moment ja arribarà.

Tothom que vulgui veure un dia a la selecció nacional de futbol en un Mundial, on faríem un molt bon paper, en aquestes eleccions ha de fer un cop de cap. Ha de fer un vot útil per tal d’aconseguir-ho. Perquè sinó acabarem donant la raó als Ni-Ni’s, i això seria lamentable.

Un nou país? ARA

2010-11-06T16:51:00.003+01:00

Diuen que ve un nou món, un nou país, i a més, diuen que ho hem de fer junts. Realment no sé si ve un nou món o un nou país, però el que sí sé és que potser sí que ho farem junts.
He escrit més d’un cop que el nostre país necessita, com un nàufrag l’aigua, un sistema de comunicació propi, un entramat de mitjans que apostin clarament per ser capdavanters tenint una visió nacional de la realitat, que interpreti els fets i els esdeveniments amb el cap pensant cap a Catalunya. De Catalunya al món. Ser catalnocèntrics no ha d’anar en contra de voler ser líders en informació, qualitat i credibilitat. El contrari. Ha de ser un estímul.

Fa temps que es deia que sortiria, però no acabava de passar mai. Ara finalment passa. I ara vol dir Ara.

L’aparició de l’Ara és una notícia per estar-ne orgullós. Orgullós d’un país que té gent que tot i un context difícil, no només per la premsa, s’atreveix a tirar endavant un projecte com aquest. Gent valenta que s’arrisca a fer el què creu apostant per la innovació i per repensar un sector que ha de continuar sent una de les grans potes del periodisme.

L’Ara arriba en moments de canvis, per el país i per el món. No sé sí vindrà un nou país ni un nou món, però el que és clar, és que ARA arriba un nou diari. Ahir en la presentació que va organitzar Òmnium a Vilafranca, Xavier Bosch va exposar què vol ser el diari, com vol explicar les coses i com s’ha de reinventar el sector per avançar. Bosch va dir que potser estan bojos, però i perquè no? Imaginar quin és el diari que t’agradaria trobar cada dia al quiosc no és fàcil, no ho és si el que vols és ser diferent, avançar-te als canvis, marcar tu la tendència abans de què aquesta aparegui. Això és Ara. Un format diferent en la divisió de la informació, un mitjà que es podrà seguir a través de diverses plataformes, en paper, al web… i totes elles tindran una funció específica. Cal ser valent per tirar endavant un projecte com aquest.

Reforçar la visió nacional i ampliar l’oferta de mitjans fets, però sobretot pensats, a Catalunya és bàsic per créixer com a país i com a societat.
Només cal, Ara, esperar el 28 de novembre i entre les múltiples obligacions d’aquell dia, com anar a votar i animar el Barça, n’haurem d’afegir una més a la llista: comprar l’ARA.

Generació Ni-Ni

2010-11-01T18:53:00.001+01:00

Queda un mes per les eleccions, i com diu el tòpic, ja es nota en l’aire. Queden doncs menys de 30 dies perquè es resolgui la incògnita de qui s’asseurà al Parlament i dirigirà el país durant els pròxims quatre anys.
Un dels debats que ha entrat durant els últims dies a la campanya, ha estat els anomenats “Ni-Ni’s”, els joves que ni estudien ni treballen. La polèmica ha sortit gràcies al pla d’ajudes que el govern ha aprovat aquesta última setmana.

No sé si els dirigents del PSC han pensat realment la introducció d’aquest tema en la campanya, però no deixa de ser curiós que justament quan s’anuncia el pla d’ajuts per aquest col·lectiu de joves, el mateix PSC iniciï la campanya “Ni independentista, Ni de dretes” i firmat com a “President Montilla”. No sé si és la millor estratègia presentar a un candidat que al mateix temps, encara, és President com un simple Ni-Ni.

El PSC es presenta com el partit Ni-Ni, i això és significatiu. Els socialistes per identificar-se neguen als altres. Per establir el què són, necessiten menysprear als que no pensen com ells. No han fet una campanya dient, per exemple, “Federalistes utòpics i de centre-esquerra transformista liberal”, no, han preferit negar els trets bàsics de Convergència i d’Esquerra per poder afirmar-se ells. Establir el seu marc de joc, tan ideològic com de possibles pactes, a partir de contraposar-se als altres. Amb aquesta campanya el PSC no està dient què pretén fer, quin és el seu projecte o quines propostes tenen, només diuen que no són independentistes ni de dretes. Molt bé, però què són llavors? Liberals progressistes? De centre? D’extrema esquerra? Federalistes, autonomistes? Recentralitzadors? No se sap. Només se sap que són Ni-Ni’s.

Les campanyes socialistes s’havien caracteritzat últimament per estar centrades en el rebuig frontal a les idees del Partit Popular. Ara en canvi es centren en contraposar-se, no a la dreta cavernícola, sinó a l’independentisme i a les forces de centre-dreta com CiU. Sincerament, costa d’entendre aquest canvi d’adversari.

Ja van avisar quan van canviar l’equip de campanya. Una nova generació, deien. Sí, la generació Ni-Ni.

Personatge de la setmana: María Luisa Cava de Llano

2010-10-31T20:47:00.001+01:00

Que la sentència de l’estatut dictada per el Tribunal Constitucional només era el principi d’una etapa dura i difícil ja se sabia. Que aquesta etapa es fonamentaria per les constants provocacions del nacionalisme exacerbat procedent de les castelles, ja se sabia. Però segurament la gravetat d’aquesta virulència no s’havia quantificat. I ells ho tenien molt clar. No feien broma.

Quatre mesos desprès de l’execució pública del projecte federal espanyol, la primera onada anticatalana post-sentència ha arribat. Objectiu: el català. Tot l’espanyolisme s’ha llençat a atacar al català per expulsar-lo de les institucions.

El PP fent gala de la poca evolució ideològica envers els seus predecessors dels anys 40 i amb l’alegria que els caracteritza, ha començat el que segur ells entenen com a santa croada per garantir el sagrat “bilingüisme” per salvaguardar una pobre llengua minoritzada a Catalunya que es troba en perill d’extinció com és el castellà, car, només és parlat per més de 300 milions de persones arreu del món. Comprensible tot plegat.

Realment, si no és per un odi profund, una repulsió total a tot allò que soni a català i a la creença de la superioritat racial espanyola per sobre de totes les coses que tenen la gosadia de viure sense parlar castellà i no sentir-se tan nacionalcatòlic com ells, costa d’entendre la virulència espanyola.

Els enviats terrenals de la santa croada tenen en la seva “defensora” una gran aliada. Com a defensora del seu “pueblo” s’ha de reconèixer que actua correctament. Intenta protegir aquells que pateixen una opressió constant, planificada i estructurada per eliminar el castellà de Catalunya. Un genocidi en tota regla. Només cal passejar-se un dia qualsevol per la ciutat o poble que es vulgui per comprovar que no hi ha cap cartell de cap establiment en castellà i que quan algú diu alguna paraula en castellà com podria ser un “hola” surten dos Mossos del no res i entaforen la persona que ha dit la paraula malsonant en un cotxe i la porten al camp de concentració de la Bota d’on no en sortirà mai dels mai’s. Sí sí, com deia l’ABC “como con Franco, peró al revés”.
Sort que en tenen de la seva defensora constitucional pels quatre costats.

La llàstima és que aquesta barcelonina nascuda l’any 1948 i militant de la post-feixista Alianza Popular i del Partit Popular, o és una indocumentada que gaudeix exercint-ne, o simplement és que l’operació de tants i tants il·lustres mal nascuts com Felip V, Olivares, Primo de Rivera o Aznar ha entrat en l’etapa final. “Por lo civil o lo criminal”, però acabar amb el català. La mal nascuda llicenciada en dret no pararà, i de fet, el mateix TC que va finiquitar l’autonomisme encara ha de dictar sentència per el recurs que un altre il·lustre com és Enrique Múgica, va presentar i que afecta sobretot l’àmbit lingüístic. Això només és el principi. Avui han estat els reglaments dels ajuntaments, demà serà TVC i la setmana vinent l’escola pública.

Fa ràbia que energúmens com Cava de Llano o la tropa de nacionalistes recalcitrants de la meseta intentin trencar una societat com la catalana que ha fet de la diversitat un valor a preservar i no una fòbia com fan ells.

Això sí, potser no ho saben entretinguts com estan comptant multes lingüístiques, però haurien de saber que el poble que tan odien, menyspreen i trepitgen és orgullós i quan l’ataquen respon. Més aviat o més tard, però sempre respon, i més quan toquen la llengua.

Dimarts Negre?

2010-10-30T22:08:00.001+02:00

El dimarts 2 de novembre pot passar a ser conegut com el dia de la hecatombe demòcrata i el ressorgir republicà. Si no passa res d’extraordinari, com podria ser l’avortament d’una conspiració per atemptar contra territori americà, els republicans guanyaran amb tota seguretat el control de la cambra de representants i podrien arribar a dominar també el Senat, fet que significaria que la política nord-americana sofriria uns grans canvis.

Les enquestes no podrien ser més devastadores per la Casa Blanca d’Obama. Un president que va ser catapultat ara farà just dos anys cap a la presidència enmig d’una il·lusió col·lectiva com mai i que havia sabut trobar les esperances de la majoria de la població amb un projecte de canvis substancials, veurà com tan sols 700 dies desprès, una altra majoria, l’esmenarà i el posarà contra les cordes obligant-lo a barallar-se amb un Congrés republicà i amb un Senat igualat. En definitiva, el mateix poble li impedirà continuar amb l’agenda reformista.

Al Senat la batalla és molt igualada, actualment als sondejos els demòcrates tenen un avantatge de quatre senadors (49-45) però en queden sis per adjudicar. Que aquestes eleccions són d’una virulència extrema ho demostra el fet que el líder de la majoria demòcrata, el senador de Nevada Harry Reid està tenint seriosos problemes per revalidar el seu escó enfront a l’extremista del Tea Party Sharron Angle, que li treu quatre punts a les enquestes.
La sort per els demòcrates és que en les eleccions legislatives del dimarts només es posa en joc un terç del Senat, fet que els permetrà mantenir gran part dels senadors, fet que estaria en qüestió si passés com al Congrés que es renova completament.
Al Senat els llocs clau són aquells estats que a les presidencials es van decantar per Obama i que ara, segons les prediccions, passaran en mans dels republicans: Illinois, Colorado, Ohio o Florida. No és estrany que la família presidencial s’hagi llençat desesperadament a fer campanya.

Al Congrés les expectatives són encara pitjors. D’un escenari en què el Partit Demòcrata controlava de forma clara la cambra amb 255 congressistes, es pot passar a partir de dimarts a tot el contrari: majoria republicana. Quan encara queden per decidir, a partir del què indiquen les enquestes, prop de 38 diputats, el Partit Republicà sobrepassarà la majoria a la cambra marcada en 220 congressistes. Podrien arribar fins a 227. L’última setmana segons es desprèn del Real Clear Politics, ha sigut nefasta per els demòcrates, ja que haurien vist descendir profundament les seves expectatives. Quan en el districte 25 de New York en què Obama va arrasar per més de 30 punts, el candidat demòcrata només té 2 punts d’avantatge, és que alguna cosa no funciona.

I si en el Senat i el Congrés el partit d’Obama retrocedirà, no farà altra cosa en les eleccions a governadors. Actualment són majoria demòcrata. Les enquestes apunten a no menys de 27 governadors republicans segurs, 13 de demòcrates, pels 10 restants les eleccions estan quasi empatades. Obama guanyarà Califòrnia, però a Massachusetts si no fos per un candidat independent, els republicans podrien prendre’l. O Pensilvània on va guanyar per més de vuit punts, ara el seu candidat perd per sis. Tres estats bàsics per d’aquí a dos anys.

Dimarts serà, si tot continua igual, una davallada considerable per el Partit Demòcrata, i el Vell Partit tornarà a agafar les regnes del Congrés, i qui sap si del Senat. Tan si passa una cosa o totes dues, el que és clar és que els dos primers anys reformistes s’han acabat. La sortida de Rahl Emanuel de la direcció del gabinet del President només va ser la primera peça a moure’s. I segur que en vindran més.

L'últim "Parlem-ne" del Mestre Solà

2010-10-27T15:53:00.001+02:00

Avui ens ha deixat un dels grans del país. Per això publico avui l’últim article que va escriure per el diari AVUI el passat dijous en el suplement CULTURA. Descansi en pau!

Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col·laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d’escriure un article setmanal a la premsa, n’he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l’Espinàs que va acceptar d’escriure una columna diària però no hauria acceptat d’escriure’n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d’article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l’article. Després n’he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.

La pràctica de l’article setmanal m’ha proporcionat diversos beneficis clars: m’ha ensenyat a escriure i m’ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col·legues; però també m’ha impedit d’arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d’estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m’ocupava. Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L’esforç ha valgut la pena. Sempre i d’arreu m’han arribat veus de col·legues, d’amics, de desconeguts de tota mena que m’han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.

Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d’obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d’un col·lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d’Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d’esperança. Deia l’Iu Forn, que va plegar també d’escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l’ànsia i la por al cos.

Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.

Gràcies a vostè.

El Perquè de la Porra

2010-10-19T22:49:00.000+02:00

Quan falten quaranta dies per les eleccions catalanes, les enquestes electorals cada cop centraran més l’atenció, tant dels partits i candidats com també de tot el circ mediatic que envolta la competició per les urnes. Unes enquestes que es podran publicar fins pocs dies abans de la cita electoral, una barrera però, que fa quatre anys ja es va encarregar El Periódico de burlar. Veurem què faran els mitjans aquest any.

A part de les enquestes el que també es converteix en esport popular, són les porres electorals. Qui més qui menys en fa. Hi ha qui hi juga per passar el temps, hi ha qui simplement ho fa per compromís o fins i tot algú intenta pensar de manera raonada quin número posa a cada formatget.

Abans de seguir cal reconèixer una cosa: m’agrada molt fer porres. No sé massa quin és el motiu, ja que rarament l’encerto, per tant no té res a veure amb una certa creixença de l’ego personal. Amb tot però, m’agrada. I evidentment, per les eleccions catalanes tinc la meva porra.

Els resultats es poden veure a la imatge i són els següents: CIU 59 diputats; PSC-PSOE 30; ESQUERA 14; PP 14; ICV 10; C’S 3; SI 3; PXC 2.

Bé, aquesta és la predicció, agosarada com tota predicció, a quaranta dies de les eleccions. I la veritat és que aquest cop he intentat pensar abans de posar els números.

CIU 59. Convergència guanyarà les eleccions però crec que estarà lluny de la majoria absoluta. CIU té l’electorat més mobilitzat i segur que el sabrà mantenir actiu fins el 28-N. Ara bé, el seu creixement es deu a les fugues que arreplega d’altres partits i aquestes són les que poden fallar-li al final. El fet de què ningú, a part de Montilla, discuteixi que Mas guanyarà les eleccions i que aquesta sensació s’hagi imposat de manera clara a la ciutadania, pot resultar finalment que possibles votants de CIU decideixin apostar per les opcions de partida o, i potser caldria dir sobretot, per la Solidaritat Catalana de Laporta.

PSC 30. El PSC-PSOE s’ha vist obligat a fer un pas més que al 2006. Si en aquelles eleccions ja van deixar clar que el seu objectiu era buscar l’elector de l’àrea metropolitana, ara amb l’elecció de Corbacho de número tres demostra que aquesta voluntat és més gran que mai. Saben que és l’única manera que tenen de recuperar part del terreny perdut desprès de set anys al govern en què s’han vist obligats a cavalcar primer amb l’Estatut i desprès amb la crisi econòmica, dos temes incomodes ja que el primer no formava part de la seva agenda, i el segon ha castigat de manera més evident les seves bases que no les del seu principal rival.

Esquerra 14. Catastrofista? No, crec que no. Desprès de passar-se una legislatura on la desavinença interna ha sigut el pa de cada dia, i on els avenços aconseguits des del govern no s’han rendibilitzat, crec, i tan de bo m’equivoqui, que Esquerra patirà una davallada considerable. I sincerament, és molt injust. Injust perquè s’han fet actuacions d’una valentia més que considerable. La llei del cinema, la d’acollida, la de serveis socials... tot un paquet de mesures que quedaran engolides per la demagògia i l’oportunisme adolescent d’uns i per la falta de lideratge, de discurs i de relat dels altres.

PP 14. Descens d’un diputat per l’espanyolisme majoritari del Parlament. El PP té una bossa molt fidel de votants que depenen de l’abstenció que es registri li permetrà arribar als 16 o baixar fins als 14 o 13. L’aposta per centrar el debat en mesures extremistes en immigració li pot reportar un augment de vots, tot i així, el PP continua plenament estigmatitzat a Catalunya i per tant, crec, que aquest possible augment quedaria més limitat.

ICV 10. Pagarà els plats trencats per Saura al govern. Les constants polèmiques de Saura i cert cansament envers el tripartit poden fer baixar ICV. O així ho entenc. A més, cal considerar que, juntament amb Esquerra, ICV és el partit que pateix més amb l’abstenció degut a l’alt grau d’exigència del seu electorat i al fet que és majoritàriament jove.

C’s 3. Repetirà presència. Gran mèrit d’Albert Rivera que, en cas de repetir, es podrà adjudicar sense cap problema i amb tota justícia aquest triomf. Perquè repetir per ells és una gran victòria. Desprès de superar una escissió, desprès de veure com UPYD s’implantava a Catalunya amb un ex-dipiutat del partit i desprès de què només ell hagi acabat la legislatura en el grup de Ciutadans seria un èxit que el partit anticatalà tornés a tenir presència a la cambra catalana.

SI 3 i PXC 2. Solidaritat tindrà la seva oportunitat per entrar. L’independentisme en busca de l’èpica perduda serà més solidari que reagrupat, i més desprès de tota la polèmica de l’Assemblea de compromissaris. Laporta podrà, amb el victimisme, agrupar i cohesionar la seva massa crítica.
La diferència d’aquesta porra és que dono a Plataforma per Catalunya 2 diputats. Aquest fet es deu a que considero que és possible, a partir de les enquestes, que aconsegueixi representació. Que entre un 0.8 i un 1% dels enquestats reconeguin que votaran a Plataforma ja és un gran èxit, ja que els partits ultres normalment obtenen una penalització a les enquestes per culpa del vot ocult. Amb això em baso per atorgar-li 2 diputats.

El nombre exacte és, com no, una mica aleatori, i per tant ja sé de partida que no n’endevinaré cap ni un. Però crec que les tendències sí que poden anar per aquest camí.
Però després de tot, cal recordar que, això, només és una porra i que demà tot pot canviar…

Personatge de la setmana: Arnaldo Otegi

2010-10-17T17:30:00.002+02:00

Ser valent costa. La majoria de vegades no es reconeix per més que un faci. Fer el primer pas, el que requereix valentia, sovint, per qui el fa només aporta incomprensió i, més vegades, no se li dóna la credibilitat necessària. Però tot i així, cal provar-ho. Cal persistir. Cal arriscar. S’ha de ser valent.

I valent ho és l’Arnaldo Otegi. Ho és perquè ja fa un any que és en una presó espanyola, però malgrat això continua apostant per la pau i la fi de la violència. Ho és perquè malgrat la repressió política que Espanya exerceix contra l’esquerra abertzale, l’aposta d’un procés dialogat és el que defensa. I ho és, perquè com a líder del moviment d’alliberament basc, ha aconseguit imposar les seves tesis per la resolució del conflicte que exclou totalment la violència d’ETA i aposta per la creació d’un pol independentista d’esquerres. Valent vol dir fer el primer pas tot i saber que no tothom en un principi et seguirà.

Otegi en una entrevista publicada a El País, demostra perfectament què vol, què busca i com fer-ho. ETA ha de marxar, és un llast. No cal revisionisme, el que ha passat ha passat i fa cinquanta anys hi havia unes circumstàncies diferents a les actuals que permetien la vigència de la banda. Ara no. El rebuig que Otegi fa de la violència, d’ETA i de la Kale Borroka, és un missatge inequívoc dels passos que l’esquerra abertzale està fent i dels que estarà disposada a fer. Uns passos que per arribar a bon port també s’han de produir des de l’altra banda, que de moment, però, no sembla que es produeixin. Ans al contrari.

La política necessita líders, igual que la societat. Mantenir un dels líders del moviment a la presó no sembla que hagi d’ajudar massa a la fi del conflicte. Com tampoc que des de l’espanyolisme governant es titlli sistemàticament d’insuficients tots els passos del moviment abertzale.

El sentit coherent, responsable i calmat d’Otegi són la mostra fefaent de què el procés avança, un procés imparable que només es carregaran els capsigranys de sempre, aquells que sense la victòria total i absoluta abans de començar el partit ja ho destrueixen tot. I malauradament d’aquests en tenim a totes les cases.

“Cap de la majoria parlamentària del Parlament basc”. Així es veu Otegi d’aquí uns, esperem que pocs, anys. Que aquesta visió es materialitzi depèn de molts factors. Potser masses. Però és evident de què l’esquerra abertzle s’està movent perquè així sigui. I seria una llàstima que no ho fos.

Els "Tot i Que"

2010-10-16T18:17:00.001+02:00

Cada dia queda menys. Menys per el dia de les eleccions. Anava a dir que cada dia queda menys per l’inici de la campanya, però això no seria cert. Avui tothom està de campanya, i alguns hi porten des de la primavera passada…Falten doncs, 43 dies perquè posem en una urna el nostre vot.

Hi ha una raça política que a Catalunya s’ha especialitzat en afirmar sentències per al cap de dos segons rebaixar-les fins al punt s’acaba afirmant tot el contrari. Dos dels exemples més clars són les crides a la unitat de l’independentisme extraparlamentari i de centre-dreta; i per l’altra el grau d’independentisme de Convergència.

S’ha confirmat definitivament que Reagrupament i Solidaritat aniran separades a les eleccions dividint, perquè això és dividir, el vot independentista del “mecaguncony”. El vot independentista que vol la independència per ahir, tindrà dues opcions de vot, dues opcions que diuen –quasi- el mateix: proclamació unilateral de la independència per l’endemà de les eleccions si tenen majoria, que com és conegut per tothom és la cosa més plausible del món. Ja deixa de ser, i perdó per la paraula, una mica trist que ni les escissions se sàpiguen entendre tot i dir el mateix, i que practiquin tant, o més, aquelles actituds que deien deplorar en temps passats.
Amb tot però, fins al moment de tancar les candidatures oficialment, no s’han parat de sentir crides a la unitat tant des de Solidaritat, i sobretot, des de Reagrupament. La cosa però sempre era, unitat sí, tot i que si jo ho controlo tot després.

Però de “tot i que’s” també n’hi ha a altres cases. A cases, i a Palaus. Perquè, de nou, hi torna haver indicis de finançament irregular de Convergència a partir del Palau de la Música i de Ferrovial. Els nous indicis apunten que la cúpula convergent ho coneixia.
Bé, tornant al tema. Qui té la patent de la frase és Convergència i sobretot el seu candidat, Artur Mas. El candidat del “tot i que”, ahir va tornar a posar en pràctica aquest gastat truc. Mas desprès de passar-se set anys titllant de “venuts” a Esquerra per pactar amb el PSC i d’erigir-se ell en el salvador de les essències pàtries, ahir es va possicionar al costat del President Montilla al rebutjar que la Generalitat col·laborés amb l’organització de Barcelona Decideix. Això sí, va dir que els ajuntaments sí que hi podien col·laborar. No tot i que…El conte de sempre.

Unitat sí, tot i que… Independència no, tot i que… bé, el de sempre. Ja cansa una mica tot plegat. De fet hagués estat tot molt més senzill estalviar-se tot l’espectacle d’anars i venirs. Què costava dir des d’un principi a Reagrupament i Solidaritat que no volien fer coalició perquè ningú volia renunciar a proclamar la independència el 29 de novembre? I què li costa a Artur Mas dir que no farà res per la independència un cop sigui President? En el fons no deu ser tant difícil, no?

Companys, 70 Anys Desprès: Justícia

2010-10-14T19:00:00.002+02:00

Aquest 15 d’octubre es commemoren els 70 anys de l’assassinat del President Companys en mans del règim feixista del General Franco. Arreu del país s’organitzen diferents actes d’homenatge. Un dels primers ha estat l’ofrena que ha dipositat la cúpula del Memorial Democràtic que comanda Joan Saura al cementiri de Montjuïc. Fins aquí, tot normal, només faltaria. Pena faria un país que no homenatgés els seus herois.

La sorpresa però ha fet acte de presència amb les declaracions de Saura. El conseller s’ha tornat a superar. Ell que havia estat el màxim instigador de les accions més deplorables en relació a la memòria del president des d’un govern, ell que havia permès la humiliació de tot un President, ell que havia rebutjat qualsevol intent d’anar més enllà. Ell. Doncs ara va i diu tot el contrari.

Saura ha afirmat que la Llei de la Memòria, aprovada per el Congrés espanyol i amb els vots de tots els grups catalans menys Esquerra, es queda curta i que cal reformar-la per poder anul·lar de totes totes la farsa de judici de Companys i de tants i tants altres condemnats a mort per el sol fet de ser catalans i republicans.

Durant anys Saura ha actuat quasi com si d’un infiltrat es tractés, com un revisionista. Plantar-se davant del Ministeri de Justícia espanyol amb la néta del President per “demanar” un paper que digués que el judici que el va condemnar a mort va ser ”il·legítim” no té nom. Ni per dignitat pròpia, ni per dignitat per els descendents del President, ni molt menys per la dignitat del país. Com es pot entendre que Saura “pregués” a una institució del mateix estat que va executar al “seu” president, i que mai s’ha disculpat per aquest crim, que si us plau li fessin un paper dient que la farsa de judici va ser il·legítima? No, si encara se’ls hi haurà de donar les gràcies per això!

Saura però es veu que ara que es retira de la política, comença a veure les coses diferents. Ara que ell ja no farà res de res, va i demana que la llei s’ha de modificar per incloure-hi la il·legalitat dels judicis, a més de la il·legitimitat. Resumint, que es declarin nul·les de ple dret. Caram, ja ho hagués pogut pensar uns mesos abans, no?

S’agraeix que el conseller reconsideri la seva posició, com també esperem, que ho facin PSC, ICV i CIU, perquè de no fer-ho continuaran depreciant les morts de grans lluitadors de la llibertat com Carrasco i Formiguera o el mateix Companys. Ells veuran.

Personatge de la setmana: Castellers de Vilafranca

2010-10-03T17:45:00.002+02:00

Per esforç, per dedicació, per ambició, per voler ser-hi.
Per la història, per fer un pas més, per tots. Per Vilafranca.

Avui una passa més en la meravellosa història dels Castellers. Una dècada guanyant, una dècada liderant els castells, una dècada tocant el sostre del món.

Felicitats a tots! Visca els Castellers! Visca Vilafranca!!!!!

Els Tàndems

2010-10-02T19:06:00.001+02:00

Aquesta setmana s’ha esclarit el dubte que quedava pendent. Ja se sap el número dos de la llista del PSC-PSOE de cara les eleccions del novembre. Montserrat Tura prendrà el relleu a Antoni Castells i acompanyarà Montilla en el tàndem electoral. I amb Tura, els tàndems de les candidatures dels partits catalans ja estan confeccionats.

Ara que entrem en campanya, segur, no tardarem a escoltar que algú parla d’americanització de la política catalana sobretot en el període electoral. I la veritat, no cal entrar en campanya per adonar-se’n, ja que qui no practica l’estratègia del “permanent campaign”? Els partits no esperen a fer campanya durant els quinze dies estipulats sinó que comencen just l’endemà de les darreres eleccions. L’americanització és un fet evident, i que un dels punts informatius hagi estat precisament l’elecció del número dos de la candidatura del partit socialista així ho demostra. El tàndem electoral és una importació dels Estats Units, on sí que té sentit parlar de tàndems, ja que a les eleccions s’hi vota el President i el Vice-president, però no a Catalunya on el sistema electoral és parlamentari. Amb tot, és un element interessant, no només per la premsa, sinó també per els partits.

El tàndem s’elegeix en gran part per suplir les carències que té el candidat, un fet que es pot observar perfectament en les eleccions americanes del 2008 on el Partit Demòcrata es va decantar per una persona vinculada als afers internacional (Joe Biden) mentre que el Partit Republicà va optar per un membre de la línia dura (Sarah Palin) per contrarestar les visions moderades de McCain. L’elecció de la persona que acompanya el candidat a la presidència, en el nostre cas de la Generalitat, s’ha d’efectuar a partir dels valors i de la imatge que es vol transmetre.

L’elecció de Tura és el cas paradigmàtic, tal i com ho va ser la de Castells al 2006. Enfront un Montilla, i sobretot, ara també d’un Corbacho que representen un electorat més espanyolista, el PSC-PSOE per fer valer les primeres tres sigles han d’optar per un perfil que s’hi adapti millor. La contrarèplica la trobem al 2003 quan darrera de Pasqual Maragall el PSC-PSOE hi ha situar Manuela de Madre. Amb Tura a més el PSC posa al capdavant una política de raça, una de les més ben valorades per la població i que gaudeix d’una imatge immaculada. Un tàndem en equilibri entre PSC i PSOE. Un equilibri que existeix en els dos primers llocs però no en els cinc…

Convergència i Unió situa entre els dos primers llocs a un membre de cada partit. Així, CDC escull el candidat a la presidència de la Generalitat, i Unió elegeix el seu número dos. El tàndem així no és massa extrapolable als altres, però també té certes semblances amb el PSC-PSOE. La número dos de Mas és Joana Ortega, una gran desconeguda per la població. Ortega, que ha aparegut en els actes de presentació de campanya acompanyant el totpoderós Mariscal Madí, ofereix una cara nova a la candidatura de Mas, en contraposició a l’altra candidata d’Unió que sonava per el número dos, Núria de Gispert que era una habitual dels governs de Pujol i que no lligava massa amb el lema de “començar il·lusiona”… Segurament el perfil baix d’Ortega conflueix perfectament amb l’estratègia convergent de vendre Mas com el proper President. CiU no necessita, a priori, un contrapès.

Per darrera de Joan Puigcercós Esquerra hi situa el President del Parlament, Ernest Benach. Benach ha deixat la seva circumscripció natural, Tarragona, per integrar-se de segon de Puigcercós. Aquesta incorporació s’ha explicat com a “pacificació” del partit a nivell intern i en sumar les persones de major rellevància. És una tàctica que pot resultar semblant a la del 2006 quan per sota de Carod-Rovira hi va anar precisament Joan Puigcercós per demostrar que el partit anava a una. Ara repeteixen operació en les eleccions més complicades en dècades. Benach ofereix una imatge pública de renovació política, de sentit comú i de serietat, unes característiques bàsiques per a qualsevol candidatura o tàndem.

I finalment Iniciativa. Amb un cartell al 50% de renovació i continuisme, ICV presenta Joan Herrera per primer cop i Dolors Camats de dos que repeteix. Més enllà de retirar un candidat, Joan Saura, no sembla que Herrera aporti més del que feia Saura al 2006 ni que Dolors Camats supleixi carències del candidat a la presidència.

Vistos els tàndems, crec que realment els únics que estan pensats en aquest terme són el del PSC-PSOE i el d’Esquerra, ja que tenen raons i estratègies més enllà de la paritat o regles internes per col·locar a Tura i Benach en els números dos de la candidatura. Els altres, tot i poder també respondre a aquest fet, ho encaren més als media que a altres consideracions.

El Llindar de l'Èxit

2010-10-01T17:34:00.001+02:00

Què determinarà l’èxit a les eleccions del novembre? Depèn. Per CIU només serà si poden tornar a governar sols, desprès de d’haver estat desallotjats d’allò que creuen seu. Per el PSC l’èxit seria governar, qualsevol altre destí no els pot interessar. Per ICV o PP condicionar el govern. Per Esquerra l’èxit seria mantenir la força actual i celebrar la consulta.

Però més enllà de les sigles, què determinarà l’èxit? Si es mira per moviments aquest llindar queda més definit. Per l’autonomisme seria que els seus tornessin i tranquil·litzessin l’agitada situació actual, un fet que tot indica que es produirà. Si de federalistes parlem, realment no hi ha èxit possible, doncs, el seu projecte només és viable amb la reforma de la constitució. I per l’independentisme? Dos punts. Ser prou forts per condicionar la celebració d’un referèndum; i arribar als 23 diputats independentistes al Parlament. La feina és clara.

Cadascú des de la seva idea i opció, però tots a favor del moviment. La crítica per la crítica només porta a la frustració i a la divisió. I totes dues són letals. És l’hora de plantejar projectes, és l’hora de posar sobre la taula què es vol per el país, perquè l’èxit de l’independentisme s’haurà de marcar amb el nombre final de diputats per l’estat propi i no en si hi ha més o menys partits al Parlament.

Tothom ho té clar això?

article publicat al 3 de vuit

Personatge de la setmana: Joan Margarit

2010-09-26T14:54:00.001+02:00

Fer un pregó ha de costar molt, molt. Sintetitzar tot allò que vols dir en un espai raonable de temps, ha de ser dificultós. Un pregó no pot ser ni llarg ni curt. No pot ser curt perquè si es proposa a algú fer un pregó és perquè digui alguna cosa, però tampoc ha de ser llarg ja que és convenient que l’audiència resti desperta al final del text.
Però aquesta és la part fàcil de fer un pregó, encara que mai prou tinguda en compte. La difícil és el “què”. I com carai dic allò que volia dir? O com dic el que vull dir sense que es noti massa que vull dir el que vull dir? Una tasca complicada certament.

Dir i fer el pregó que un vol és el mínim que es pot exigir per part de la persona que accepta a qui li proposa, doncs, qui proposa sap de sobres qui és i què pensa el pregoner. O no?

Un pregó és la lectura que dóna inici a les festes, és l’acte d’obertura, de benvinguda. És l’acte abans de l’esclat de la festa. Però també és el moment de repòs per dir i exposar el que un cregui, des de si creu que els preus estan massa alts, fins a crítiques a la remodelació d’un cert carrer. I també, evidentment, sobre el moment polític actual.

Tot pregó de tota festa ha de comptar amb un dany col·lateral. Mai agradarà a tothom. Sempre hi haurà aquell que dirà “doncs a mi no m’ha acabat de fer el pes” o el típic “ha estat massa llarg”. I si a sobre s’hi fan referències al que passa al món, ja es pot preparar el pregoner. Als clams anteriors s’hi afegirà el “no hi hauria hagut de barrejar la política” o “si vol fer un míting que es presenti a les eleccions”.

Fer un pregó curt, concís, dens, culte i amb dosis d’actualitat no és fàcil. Però hi ha qui ho aconsegueix.

Joan Margarit ho va fer, i qui ho vulgui comprovar, a Vilaweb hi ha penjat el seu pregó. Les crítiques a les referències de Margarit sobre les relacions entre Catalunya i Espanya que han llençat els sectors espanyolistes demostren no entendre què és un pregó. Diuen que en el pregó no es poden fer mencions polítiques. Dirien el mateix si hagués glossat la indissoluble unitat d’Espanya? No. I en tot cas, si volen criticar a algú que critiquin a qui el va proposar ser pregoner.

Margarit va fer un bon pregó. I crec, que algú l’hauria de tornar a escoltar perquè amb les seves reaccions demostren que realment només van sentir-lo.

Va de Vídeos

2010-09-24T17:34:00.002+02:00

Fa uns dies Esquerra va presentar un vídeo en què s’hi veien imatges de la comissió d’investigació del Parlament referent al Cas Palau i al possible finançament il·legal de Convergència. El vídeo portava com a títol “Les veritats del cas Palau”. El vídeo, és obvi, ha causat bones i males sensacions depenen a qui es pregunti.

Segons uns, que Esquerra editi aquest vídeo és una demostració de què es tornarà a fer el tripartit, per altres no deixa de ser un cop sobre la taula i de dir “ep, que nosaltres som aquí” tot recuperant la famosa frase de les mans netes. Per Esquerra significa poder explicar què s’ha fet contra la corrupció. D’altres però han opinat dient que Esquerra s’equivocava amb aquest vídeo, ja que era més negatiu que positiu quan el partit podria “fardar” de fets positius i ho comparaven amb el manifest de suport firmat per diversos intel·lectuals com Miquel de Palol o Joel Joan.

Certament, el manifest és un input positiu i el vídeo és més negatiu. Qui criticava el vídeo ho contraposava afirmant que Esquerra podria explicar que és gràcies a la seva aposta que l’independentisme està com està avui en dia, que és gràcies a ella que s’han aprovat lleis de la importància com la del cinema, consultes o acollida. Deia qui criticava el vídeo que no entenia que amb aquest bagatge es prioritzés un vídeo negatiu.

No seré jo qui negarà el titular. Esquerra podria fer un vídeo positiu -i més d’un- del què ha fet, del perquè ha fet i què s’ha esdevingut. S’ha cosit el país social i nacionalment; s’ha avançat social i nacionalment com mai; i l’independentisme avui és molt –però molt- més fort que mai i molt més que fa set anys.

La qüestió però, és: si es considera que Esquerra pot fer uns vídeos tan i tan positius, com és que el segon vídeo de la pre-campanya és negatiu? –recordem que el primer és totalment positiu “tornarem a vèncer”- Potser, i dic només potser, és perquè durant els set anys en què Esquerra ha estat al govern pactant amb el PSC-PSOE hi ha hagut una campanya permanent de desgast, de combat i d’aniquilament en contra d’Esquerra. Potser, i dic només potser, perquè durant set anys certa premsa “nacional-independentista” ha estat més centrada en despotricar d’Esquerra i de la seva aposta estratègica, més que no pas d’apuntar aquests elements positius que deia el qui criticava el vídeo en les planes d’un d’aquests mitjans.

Potser, i dic només potser, sí en comptes d’haver-se passat set anys atacant indiscriminadament l’independentisme i s’haguessin parat a veure com anava avançant el moviment pro-llibertat, avui Esquerra faria deu vídeos positius per minut.

Amb tot, potser, i dic només potser, aquest vídeo s'hagués fet igualment.

Personatge de la setmana: José Antonio Labordeta

2010-09-19T17:49:00.001+02:00

Encara recordo quan en un Telenotícies durant una crònica d’un ple al congrés dels Diputats van destacar la intervenció d’un diputat, que cansat de les burles i els insults del grup popular, els va engaltar un sonor i sentit “a la mierda”. Ho recordo perquè em va sobtar, ja que sí bé són habituals els debats pujats de to al Congrés, aquella frase sonava amb més força que la resta. Deia la crònica que ho havia dit un diputat del grup mixt i que era de la Chunta Aragonesista, un partit que fins aquell moment desconeixia que existís.

Aquell diputat era José Antonio Labordeta. Labordeta avui a la 1:00h de la nit ha mort. És una autèntica llàstima. Labordeta, professor, escriptor, cantautor, poeta i polític és el que hauria de ser realment un polític o si més no la política. Labordeta és tot el contrari del polític professional, ell era apassionat, com demostra la frase “a la mierda”, era algú que tenia clares les seves idees i que sabia pel què lluitar. En aquella cèlebre intervenció no només va enviar a cert lloc als diputats populars, també els hi va deixar caure a sobre i pel boc gros la dignitat d’algú que ha lluitat contra la dictadura i contra el feixisme i que es veu increpat per els seus hereus. Labordeta representava aquella gent compromesa i que lluitava per portar a terme les seves idees amb l’interès de les idees per davant, lluny d’interessos econòmics foscos. Era algú que quan el senties per ràdio o per televisió hi paraves atenció, te’l creies. Perquè era ell, perquè transmetia el què deia, el que creia.

Des d’aquella crònica parlamentària que va fer TV3 que cada cop que sortia per televisió m’hi fixava i no podia evitar fer un cert somriure al sentir-lo defensar amb la seva vehemència i convicció les seves idees.

Fins sempre!

Canto a libertad

Habrá un día en que todos
Al levantar la vista
Veremos una tierra
Que ponga libertad (bis)

Hermano aquí mi mano
Será tuya mi frente
Y tu gesto de siempre
Caerá sin levantar
Huracanes de miedo
Ante la libertad

Haremos el camino
En un mismo trazado
Uniendo nuestros hombros
Para así levantar
A aquellos que cayeron
Gritando libertad

Sonarán las campanas
Desde los campanarios
Y los campos desiertos
Volverán a granar
Unas espigas altas
Dispuestas para el pan

Para un pan que en los siglos
Nunca fue repartido
Entre todos aquellos
Que hicieron lo posible
Para empujar la historia
Hacia la libertad

También será posible
Que esa hermosa mañana
Ni tú, ni yo, ni el otro
La lleguemos a ver
Pero habrá que empujarla
Para que pueda ser

Que sea como un viento
Que arranque los matojos
Surgiendo la verdad
Y limpie los caminos
De siglos de destrozos
Contra la libertad

L'Hora del Te?

2010-09-15T18:07:00.001+02:00

Abans de les eleccions al Parlament previstes al 28 de novembre on els catalans decidirem quin és el proper Parlament, als Estats Units es renovarà la totalitat de la Cambra de representants, així com també una part del Senat. Aquestes eleccions són importants ja que es produeixen a la meitat del mandat i poden remoure les balances d’equilibri entre els poders executiu i legislatiu que actualment estan en mans del Partit Demòcrata, si bé és cert que al Senat no hi tenen majoria de bloqueig tot i ostentar-hi una folgada majoria de 59 a 41 contra els republicans. I a més, diversos estats celebraran eleccions a governador. Una bona oportunitat, doncs, per copsar l’estat del país.

Aquests dies estan tenint lloc arreu del país les primàries, unes com cal i no com algú fa per aquí a prop, en què els diferents candidats se sotmeten a l’elecció dels membres del partit i que decidiran qui serà el candidat oficial el proper 2 de novembre.
I aquestes primàries estan sent molt i molt interessants, sobretot en el camp dels republicans on el moviment de base Tea Party està obrint-se pas en aquestes eleccions derrotant els candidats moderats. A Delaware, New York o New Hampshire els candidats de l’ala moderada del GOP han estat derrotats, i per amplis resultats, per els que tenien el suport d’aquest moviment que encapçala la candidata a vicepresidenta de McCain, Sarah Palin. Aquesta onada d’ultra conservadorisme està fent tremolar els fonaments del partit, fins al punt que el “moderat” McCain en les primàries d’Arizona va haver de fer un gir cap a l’extrema dreta i fer-se acompanyar per Palin per tal d’assegurar-se l’elecció enfront del candidat del Tea Party.

Amb un discurs anti-estatista, anti-federal, anti-establishment i centrant-se en una oposició total a les polítiques progressistes d’Obama i al seu programa reformista a més d’un alt patriotisme, el Tea Party està fent forat a les files republicanes i ja no es pot tractar merament com un “brot” extremista, sinó que aquesta onada és un reajustament de les idees del partit. Sí desprès de la línia Bush es va optar per suavitzar maneres amb un candidat com McCain, ara sembla que el pèndol d’una gran part de la ciutadania que hi simpatitza està virant just cap a l’altre extrem.

La nova revolució que està tenint lloc a les primàries però, podrien ser una arma de doble tall, doncs, el que potser en unes primàries és òptim per guanyar, no ho és a les eleccions de veritat. Qui decanta les eleccions, o almenys en la majoria, és la classe mitjana i en el cas dels Estats Units una classe que tan pot sentir-se atreta per Republicans com per Demòcrates, una classe que per especificar-ho ràpidament en podríem dir de “centre”. Classe mitjana, blancs i nivell d’estudis mitjà. Aquests són els que determinen les eleccions i aquests precisament no sembla que sigui massa possible que se sentin atrets per les tesis del Tea Party. El Partit Republicà es podria trobar doncs que a partir de l’elecció en les seves primàries de representants d’aquest moviment ultra es posa en qüestió la seva més que prevista victòria al 2 de novembre.

Caldrà estar a l’espera de quin és el comportament electoral en els estats on els Tea Party han obtingut representació i quina és la seva incidència electoral, ja que, com de fet ja aprofiten els demòcrates, el rebuig que poden provocar les idees d’aquest moviment conservador pot donar el motiu per anar a votar a aquells que el novembre del 2008 van donar la presidència a Barack Obama i que tenien seriosos dubtes sobre si tornar a fer el mateix.

La Diada, Sempre

2010-09-10T19:10:00.001+02:00

Avui comencen els actes commemoratius de la Diada Nacional. Arreu del país s’han convocat actes, xerrades, balls, sopars, marxes de torxes… i demà molt més. Demà commemoracions oficials, ofrenes, manifestacions, concerts, festa i un llarg etcètera que entre tot dóna una dimensió cívica a la celebració de la Diada Nacional.

No soc pas expert en celebracions nacionals d’altres països, però dubto que organitzin el que aquí fem. Dubto, per exemple, que a França s’organitzin marxes de torxes la nit abans del 14 de juliol o que al Brasil celebrin manifestacions patriòtiques com la de l’11 de setembre als carrers de Barcelona, Girona o Lleida. Com tampoc imagino a Espanya commemorant la seva festa nacional amb un acte tant senyor com el del Parc de la Ciutadella, però en aquest cas, estem parlant de gustos i potser a algú li agrada molt més veure els de la legió amb la seva cabra…

Bé, la qüestió és que tots aquests actes, però, tenen un rerafons reivindicatiu. No els actes institucionals, però sí les marxes de torxes, les manifestacions… Les fem per reivindicar el nostre dret a existir de la manera que nosaltres desitgem. Això m’ha portat a pensar si quan siguem un estat com França, Brasil o Espanya, continuarem celebrant tal i com celebrem avui la Diada Nacional.

He dit que no soc expert en celebracions nacional, tampoc ho soc com a endeví, però sincerament, crec que d’aquí a uns anys, ja com a estat a la Unió Europea, celebrarem la Diada més o menys com avui. Potser la manifestació canviarà de format i potser les marxes de torxes perdrà cert sentit, però no veig el perquè s’haurien de deixar de celebrar. La Festa de la Llibertat, la parada d’entitats dels Països Catalans i la llarga llista d’actes populars no tenen perquè canviar o desaparèixer per el “mer” fet de què evolucionem a ser estat. Els actes populars de commemoració a la Diada al dia que siguem estat poden seguir tenint la mateixa vigència que avui, perquè són els actes de la gent.

És precisament aquest component el que fa gran aquest país. La força popular del catalanisme és el que l’ha fet sobreviure al llarg de la història per sobre de les proves que aquesta ens ha anat posant en el camí.
I realment, ser estat no és més que una altra d’aquestes proves que la història ens ha posat.

Va de Rotondes

2010-09-09T18:21:00.001+02:00

Avui el Partit dels Socialistes de Catalunya ha presentat el seu manifest i cartell en motiu de la Diada Nacional de dissabte. Més enllà d’un manifest “normal” per la Diada, el que ha sobtat ha estat el cartell. Bé, realment sobtat no seria la paraula, sinó que potser hi escauria millor dir que el cartell ha suposat l’emissió d’una rialla furtiva.

I és que el cartell no podria ser més il·lustratiu a l’hora de marcar l’horitzó nacional que ens proposa el PSC per els pròxims anys, o cenyint-se a les paraules de Montilla, per a tota una generació: L’estatut.
En un plànol d’una rotonda els socialistes situen l’estatut com a únic projecte que permet tirar Catalunya endavant i evitar que vagi cap a “passos enrera”, “aventures”, “invents” o “dreceres”. Ells són els únics que s’atribueixen projecte. El problema que tenen, i no és poc, és que el seu projecte no existeix. Avui per avui l’estatut no és quasi res. Tota llei espanyola l’hi és superior, i el TC l’ha buidat de contingut. Per més que el vicepresident espanyol Chaves anunciï tres traspassos menors a més del de les beques, que està pendent des de fa més de deu anys, això no canvia res. Avui per avui el projecte del PSC és res, perquè l’Estatut, tot i existir, no ofereix res més que la simple gestió del dia a dia.

On és l’ambició? On és una idea de futur? On són les propostes per fer avançar el país? És avançar acatar la sentència del TC? És avançar blindar-se en la defensa d’una norma que ha estat violada per la judicatura espanyola? Gestionar les engrunes que han deixat és l’objectiu nacional que proposa el PSC?

Per sort però, al país hi ha gent que no es deixarà “embaucar” per els trilers de Nicaragua.

I Deien Que "Només" Seria de Gestió...

2010-09-08T21:06:00.002+02:00

D’aquí a dos dies celebrarem la Diada Nacional, i com fa quatre anys, ho farem entorn a un procés electoral. Així que tornarem, si no estem ja, a entrar en uns dies d’elevat discurs nacional, com si fos una cursa per veure qui és més català.

Però si deixem de banda el parèntesi que significa l’efervescència de la Diada, podem copsar que el que impregna els discursos de tots els partits és el tipus de relació de Catalunya amb Espanya. Els últims a sumar-s’hi ha estat Ciudadanos amb la campanya “Convivència Sí; Independència No”, si bé és cert que aquest és l’únic discurs que tenen…
La que havia de ser la legislatura de la gestió, segons la campanya del 2006 tant de PSC com de CIU, ha acabat sent la legislatura del debat nacional. I això perquè?

Que Catalunya estigui debatent què ha de ser en el futur no és casualitat, i respon en bona part a un punt d’origen. El Pacte del Tinell de l’any 2003. El del Tinell representa el punt d’inflexió per portar a Catalunya a plantejar-se què vol ser. El resultat d’aquest qüestionament és l’Estatut que aprova el Parlament el 30 de setembre del 2005 amb el 89% de vots afirmatiu. Tota la història que s’ha anat desenvolupant amb el pas traumàtic de l’estatut per Madrid, primer al Congrés i desprès al TC, no cal que es recordi, però sí que és important no oblidar que aquest és el fil conductor del perquè avui el debat del futur de Catalunya està damunt la taula i més viu que mai.
Si no hi hagués hagut el debat sobre l’estatut aquesta sí que hagués estat la legislatura de la gestió.

El Pacte del Tinell i la reforma de l’estatut tenen la firma, l’impuls i la visió d’Esquerra. És Esquerra qui aposta per aquest Pacte i per la reforma de l’Estatut, car, és el partit de Macià i Companys qui fa de la reforma de l’estatut l’eix central del seu programa al 2003 i que obliga a la resta a posicionar-se davant d’aquesta proposta, essent acceptada per totes les forces del catalanisme polític.

La legislatura del Pacte d’Entesa ha continuat amb el fil argumental que l’anterior. El debat persisteix i s’ha aguditzat amb la sentència del TC. I és precisament amb un President com Montilla què l’independentisme ha arribat a les seves quotes més altes. Que no s’entengui que situo el President Montilla com algú que ha fet créixer l’independentisme, però sí que ha permès trencar estereotips i apropar la idea d’independència a certa part de la població fins ara reticent a aquesta idea. En aquesta línia Josep Ramoneda en una entrevista a un diari digital afirmava que: “És evident que qualsevol procés nacional de Catalunya passarà assumint els sectors socials que representa el PSC. Si no, no passarà. Com també ha d’assumir els de CiU. Per primera vegada hi ha una cohesió nacional a Catalunya.” Així que tant el Pacte del Tinell com el Pacte d’Entesa han tingut, els dos, com a principal debat el tema nacional.

Avui el debat és independència sí o no, per més que tant PSC o CIU diguin que l’eix central de les seves campanyes serà la recuperació econòmica. Té tota la raó Ramoneda quan diu que tot procés nacional necessita els sectors que representen tant PSC com CIU, però per tirar endavant tot procés nacional es necessita algú que arrossegui endavant, i aquest és Esquerra. Si Esquerra és forta en el proper Parlament es podrà avançar de la mateixa manera que al 2003 es va tirar endavant amb la reforma de l’estatut, ara però, l’objectiu és un referèndum per la independència.

Perquè més enllà dels discursos de la Diada, aquest és el tema de debat.

28-N. Ja Sabem la Data

2010-09-07T20:51:00.000+02:00

Desprès de nits sense dormir, de pàgines i pàgines omplertes, desprès que les tertúlies de radio i televisió fessin creure que de l’anunci en depenia la supervivència del país, avui ha sortit la llum!

El President Montilla ha anunciat avui que les eleccions al Parlament de Catalunya seran el pròxim 28 de novembre. I per la gràcia de Rosell i Roures esperem que no coincideixi amb el Barça Madrid. No perquè cregui que la gent sigui tant inútil com per no poder fer dues coses al mateix dia, com seria anar a votar i veure el partit, sinó perquè espero i desitjo tenir només un atac al dia i clar, si mesclem eleccions i Barça a la mateixa tarda-nit… vaja preferiria no imaginar-m’ho.

Ara seriosament. El dia de les eleccions crec que era absolutament indiferent. Tenia sentit parlar del dia quan es podien celebrar o al juny o a principis de setembre, però passar-se setmanes discutint que si 24-O, que si 21-N… en fi, un debat més aviat artificial creat per qui ha d’omplir tres pàgines de política durant l’estiu.

Per què, què és el més important de les eleccions? El dia o el que s’hi discuteix? Diria que les ments sanes d’aquest país triaran la segona opció. Projecte, propostes, iniciatives, accions, motius. Això és el que importa i d’això s’ha de discutir. El quan pot ser important, però el què és fonamental.

Aquestes eleccions seran, com a dit el President, transcendentals. Ho seran perquè en bona part marcaran la línia d’acció d’aquest país per els propers anys.
El 28N podrem escollir entre tres grans opcions, entre tres maneres d’entendre el país, en definitiva, entre tresdiversos projectes: l’espanyolisme; l’autonomisme/federalisme; l’independentista.

L’espanyolisme –cutre de sempre- serà representat per Ciudadanos; Unión Progreso y Democracia i el Partido Popular. Els segons són els únics que, de moment, els falta concretar el cap de llista però tot apunta a l’ex diputat de Ciudadanos Antonio Robles. Aquesta opció evidentment entrarà en tromba contra lindependentisme i contra el català, com han anat demostrant, i apostant clarament per una Catalunya espanyola. “Una región”.

El segon calaix és l’autonomisme/federalisme. Aquest és representat per CiU, PSC i ICV. Que quedi clar per evitar males interpretacions: amb això no vull dir que els partits de la sociovergència representin el mateix. El PSC s’ha vist totalment desplaçat del discurs que ha agafat el catalanisme polític i s’ha embarrancat en l’aposta de negar el dret a decidir per escollir quina relació amb Espanya es vol i s’ha arrambat a l’ala més propera al PSOE. Per altra banda, CiU que durant tota la legislatura ha elevat com mai els seus plantejaments nacionals, ara aposta per exercir el dret a decidir en les qüestions que aconsegueixin consensos àmpliament majoritaris al si de la societat, que segons el diputat Antoni Castellà s’haurien de situar al voltant del 80 o 90%. Per tant, CiU no aposta per reformar la relació amb Espanya i s’acontenta amb la demanda del concert econòmic. Amb tot, substancialment diferent que el PSC. I finalment ICV. ICV aposta per realitzar un referèndum multiopció que inclogui les tres opcions –autonomisme-federalisme-independentisme- i ells demanarien el vot per la segona opció.

El tercer calaix, l’independentista, es divideix en dues opcions diferenciades. Per una banda hi ha els que volen la independència ja, degut a que creuen que hi ha una majoria social a favor del Sí, i que estan representats per Solidaritat Catalana i Reagrupament que han protagonitzat una de les batalles més surrealistes que es recorden. L’altra opció de l’independentisme, Esquerra, és la que aposta per celebrar un referèndum la propera legislatura sobre el futur del país, fent-la prioritat electoral i imprescindible per formar govern.

Aquest és el panorama general que ens trobarem el 28N. Tres opcions generals que determinaran la composició del Parlament i el futur polític del país. I el més bo de tot, és que nosaltres podrem decidir quin és el camí a seguir…

Personatge de la setmana: Benyamín Netanyahu

2010-09-05T18:00:00.001+02:00

Benyamin Netanyahu va néixer el 21 d’octubre de 1949 a Tel Aviv, una de les ciutats més importants del seu país. De formació arquitecte va ser, com no, membre de l’exèrcit israelià en les forces armades especials participant en accions secretes durant la seva joventut.

Netanyahu actualment és primer ministre d’Israel i líder del partit dretà Likud, un càrrec que ja va ocupar durant tres anys quan va succeir Shimon Peres al capdavant del govern, ell és el primer cap de govern nascut desprès de la creació de l’estat israelià.
En la seva primera etapa com a primer ministre va participar en les negociacions de Wye amb Arafat, unes negociacions però que no van desembocar en grans avenços cap a la resolució del conflicte.
Netanyahu és de conviccions profundes i són les que al capdavant de l’executiu va exercir, mostra d’això és decisió que va prendre al 1996 d’obrir una entrada cap al mur de les lamentacions, amb la qual va provocar que s’iniciés una escalada de violència en la que van morir desenes d’israelians i prop de cent palestins. Amb tot però, al 1999 va perdre les eleccions enfront del laborista Ehud Barack, i va decidir retirar-se provisionalment de la política activa.

No és fins al 2002 quan el nou primer ministre, també del Likud, Ariel Sharon, el crida per entrar al govern. Netanyahu, tot i acceptar, sempre va mostrar la seva oposició a la creació de l’estat palestí o de fer concessions territorials. Aquesta oposició el va portar a dimitir l’any 2005 arran de l’aprovació del Pla de retirada de Gaza. La dimissió la va acompanyar de frases com “El Likud s’ha convertit en un partit pacifista i d’esquerres”, mostrant de nou el seu costat més dretà i contrari a la solució d’un estat palestí.
Quan el Likud, davant de la pèrdua de la majoria a la Knéset, per l’abandó coalició dels laboristes de la coalició governant, i amb l’escissió propiciada per Sharon amb la fundació del partit de centre-dreta Kadima, Netanyahu es va fer amb el control del partit i va conduir-lo als pitjors resultats de la seva història. Tot i així, va continuar essent-ne el líder.

Un cop passada la turmentosa legislatura del 2006 al 2009 amb tres primers ministres del Kadima, Netanyahu, tot i perdre per un diputat les eleccions legislatives, va formar govern amb dos partits d’extrema dreta i els laboristes i va convertir-se així, en primer ministre per segona vegada.

Aquesta setmana Netanyahu, tenint al costat la secretaria d’estat dels Estats Units, ha afirmat en el marc de la primera trobada per iniciar converses de Pau amb els palestins que el futur es basa en dos estats per la regió. Un per la nació palestina; i l’altre per la nació jueva.

Caldrà veure com avancen les negociacions, perquè és segur que aquest només haurà estat la primera parada d’un laberint de trobades, declaracions i comunicats en busca de la pau al pròxim orient, una pau que tot i ser el més cautelós possible, potser no s’hauria de descartar del tot.

Corbacho, El Retorn

2010-09-04T21:07:00.001+02:00

Corbacho torna. Segons la publicació diària del PSC una frase va ser suficient: “Pepe, ara que toca arremangar-se vull estar amb tu'. Ràpid, directe, clar.

Que Celestino Corbacho torni a la política catalana, és en un principi positiu si es mira, o es fa l’esforç per mirar, que prioritza l’escenari català a l’espanyol. Això però seria difícil de defensar llargament ja que els dies que li quedaven a Corbacho com a “ministro” desprès de la vaga general del 29S eren com a molt, comptats. Descartada aquesta opció volgudament creada, es topa amb la realitat: Corbacho torna perquè no pot fer altra cosa. Però tanmateix, i això no és volgudament creat, aquest retorn demostra una deriva no precisament catalanista per part del PSC.

Més enllà de que el temps setmanal de permanència a La Moncloa comencessin el compte enrera cap al seu final, el que demostra aquest retorn és el fracàs del PSC. El PSC pretenia l’any 2006 i desprès de la legislatura marcada per l’elaboració de l’estatut, intentar arrossegar tot el votant socialista que es mobilitza durant les eleccions legislatives al Congrés, però que en canvi es queda a casa davant les del Parlament. El primer intent va ser col·locar Montilla com a cap de llista i seguidament formar un govern amb la pretensió de parlar només de “coses socials” i tornar a l’anestesia general en quan a termes nacionals. Doncs bé, quatre anys desprès, el senyor alcalde durant quatre legislatures consecutives de l’Hospitalet ha de tornar per mobilitzar aquest electorat que segueix adormit.

Faltarà veure si Corbacho és la persona indicada per moure un electorat que toca en primera línia la crisi, un electorat distant i que segurament no es conformarà amb bones paraules del responsable de la reforma laboral del govern espanyol.

Per cert, l’última vegada que vaig llegir sobre un “retorn” va ser el d’Ivan de la Peña al Barça de Gaspart. I ja sabem com va acabar.

Amb C de Català

2010-09-03T19:11:00.001+02:00

Diuen que no cal, que és immoral, denigrant. Que és una imposició. Usurpadora de drets. I un llarg etcètera del qual cadascú hi podria afegir una nova definició totalment objectiva fins arribar a qualificar-ho de nazi o, per ser més graciosos, es podria utilitzar la típica frase de “igual que Franco pero al revés”.

Els professors universitaris hauran d’acreditar un mínim de coneixement de català per poder exercir a les universitat catalanes. D’aquest requeriment però, en quedaran exclosos els professors que exerceixin la docència per menys de dos anys, els que es dediquin a la recerca i els que siguin “fitxats” com a primeres espases per les universitats. I en contra del que ha declarat algun professor escandalitzat, no serà obligatori fer cap examen per acreditar el nivell demanat. Concretament hi haurà cinc vies per fer possible que els professors puguin acreditar aquest coneixement de la llengua, i cada universitat podrà escollir quin model seguir.

A algú, com per exemple Albert Rivera, Alícia Sánchez Camacho o Duran Lleida, els ha semblat del tot contraproduent aquesta mesura i l’han criticat amb ganes. També els socis -?- de govern han mostrat reticències a la implantació d’aquesta mesura. El conseller Baltasar i la portaveu adjunta del PSC-PSOE han intentat tirar tota l’aigua possible al vi per tal de rebaixar el decret.

Costa molt. Moure aquest país cap a la normalitat nacional costa molt. A veure: si un professor vol anar a ensenyar a una universitat dels Estats Units, no serà lògic que haurà d’acreditar que coneix la llengua? Si un altre professor pretén ingressar a una universitat alemanya no considerarà necessari tenir nocions d’alemany per poder relacionar-se amb els alumnes i amb els companys? O si m’apures, si un professor anglès vol anar a Salamanca, no serà totalment normal que se li demani que entengui el castellà? Doncs d’això estem parlant. Estem parlant de què els professors que ensenyin a les universitats de Catalunya tinguin el coneixement necessari per entendre i parlar el català. Tant costa d’entendre un fet que és normal a la resta del món?

Amb aquesta actuació no s’arreglarà el problema del català ni a la societat ni tampoc a la universitat. Situacions com trobar-se que la majoria dels professors no fan la classe en català, ergo la fan en castellà, o que directament es demana als estudiants que canviïn de llengua no variarà substancialment amb aquest decret. Però hi ajudarà. Deia Joan Puigcercós fa uns dies a una entrevista a Catalunya Radio que a vegades un se sent estranger a Catalunya. Doncs sí, a vegades sí, les situacions que he esmentat així ho reflecteixen i no són pas inventades. I el decret posa solucions per canviar-ho.

El decret del govern, o almenys de la part del govern que es creu el país, no obliga a ningú a fer la classe en una determinada llengua, això és un altre tema. El que diu és que s’ha de saber la llengua del país on un ensenya. Com a la resta del món , vaja.

FM'10: Qüestions de Calendari

2010-08-28T18:03:00.001+02:00

El temps d’espera és el temps en què allò que cerques es transforma en realitat, en què allò anhelat esdevé real. Avui, desprès de 365 dies, torna. Com cada any puntual arriba, i també puntual dirà fins l’any que ve. Qüestions de calendari.

Cerquem allò que ens agrada, perquè és amb el que ens ho passem bé, amb el que ens sentim bé, recollits, part d’un tot compartit per molta gent. I quan molta gent és la que espera, llavors allò cercat esdevé necessitat.

Necessitem que arribi, no perquè en cas contrari no es pugui viure, no. Però no és menys cert que la necessitat es converteix en ànsia durant els dies previs. Queden tres, dos, un dia. I llavors: pum, ja ha arribat.

I avui és aquest “pum”, avui arrenca, avui comença, avui s’encén la flama. Desprès dels goigs al Sant, es llegirà el pregó. Aquell text que cada any dóna entrada a la festa. La saluda i li dóna la benvinguda. Aquest any el pregoner serà el Jordi Llavina, pregoner d’excepció per la més típica. Paraules d’amor que diria en Serrat per la festa de les festes.

I és així com comença, i és així com marxa l’ànsia i la necessitat perquè ja és aquí, entre tots nosaltres. I com no, l’espera inicia el temps d’hivernació, un temps que ja sap que és curt, curt com curta és la festa. L’espera tornarà, també puntual, el 3 de setembre. Qüestions de calendari.

Com Sempre, Sols

2010-08-27T19:33:00.001+02:00

A vegades un voldria que les coses fossin diferents, que fossin –ni que fos una mica- més semblants a l’ideal que cerquem. Però en la majoria d’aquestes vegades els fets i els esdeveniments segueixen el seu curs inalterables, impassibles, seguint el seu camí marcat.

Com deia l’espot d’Òmnium de la manifestació del 10J, bé realment ho deia la cançó del Llach però ja ens entenem, i en paraules del Molt Honorable Heribert Barrera “tenim pressa, molta pressa”. La voluntat que es va expressar en aquella manifestació –independència- sembla que no ha fet variar massa les posicions dels dos grans partits catalans. Davant del clamor i del constant i indefugible gir que ha emprés bona part del catalanisme, tant PSC com CiU fan orelles sordes.

Uns fan crides als seus amics espanyols perquè d’una vegada per totes es comprometin amb allò que ells anomenen “l’Espanya plural”; i els altres s’omplen la boca amb el dret a decidir però centrant-lo en qüestions “unitàries” i que comptin amb el suport –ja abans d’exercir aquest dret- del 80 o 90% de la població.

Davant la proposta llençada des d’Esquerra d’un referèndum d’independència, aquests dos mateixos partits, tot i que amb paraules diferents i matisos, han donat la mateixa resposta. No.
Uns ho fan més barroerament exemplificant els nervis que tenen. No ha de ser fàcil comprovar que la teva gent s’està adonant de l’engany sistemàtic del “federalisme” i que cada cop més, estan abraçant un independentisme en auge. Perquè el descens del PSC, en bona part, es deu a la falta de projecte nacional, a la falta de fermesa en la defensa de Catalunya que si bé ha estat major de l’esperada no ha estat la suficient. Les declaracions de Joan Ferran van per aquesta línia, al mostrar-se indignat amb Joan Puigcercós per haver afirmat que el PSC se sumarà a la idea del referèndum, però també per les crides als votants catalanistes del socialisme a votar Esquerra.
Amb més bones paraules –i més ambigües- ha respost el portaveu de CiU. Pujol Júnior diu que fins que el país no s’hagi recuperat econòmicament i políticament “del sot” on és ara, de referèndum res de res.

Res de nou a l’horitzó. No deixa però de ser una llàstima. Com sempre, i aquesta és la llàstima, continuem caminant sols.

Ja ho Deia Macià...

2010-08-26T19:57:00.002+02:00

Repassant el bloc d’un company, he llegit una frase que va dir el President Macià: “el seny sinó va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies”.

A Catalunya, tenim la patent lingüística de l’utilització del mot “seny”. Sembla que si en una conversa, en un debat, en una tertúlia o en un discurs no dius tal paraula, ja perds patina de catalanísssim. L’apel·lació a aquest sacrosant seny català és d’aquests termes que ara van tant buscats, són utilitzats per a tothom. Aquesta setmana hem viscut una trifulga penosa entre CiU i PSC per veure qui s’apropiava la paraula “canvi”, però hagués pogut ser perfectament que enlloc de canvi la paraula hagués estat “seny”. Són d’aquestes paraules que tothom pot fer-se seves.

Seny segons el diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, queda definida com “Ponderació mental. Un home de seny. Fer les coses amb seny”. Així doncs, queda clar que apel·lar al “seny català” és quelcom bo, correcte.

El mot seny però, ha sigut, la majoria de vegades, transvestit. Qui més utilitza la demanda del seny català sovint són aquelles persones que no volen canviar la societat, que no volen canviar la situació actual. Demanar seny a la classe política va lligat a demanar que “si us plau” no facin res per canviar la partida. Quan dirigents del PP demanen seny, en el fons el que estan fent és una crida a la unitat espanyola. Resen perquè les formacions polítiques catalanes facin el favor de mantenir les coses com estan. Quan des de diversos mitjans de la caverna posen de relleu el “seny catalán” ho fan per contraposar les actituds servilistes del passat –i les d’algun present- amb el desacomplexament que està tenint lloc a casa nostra actualment.

Però també des de casa nostra, les crides a mantenir el seny s’han sentit una i una altra vegada. Aquestes més que voler santificar la “indisoluble unidad” d’Espanya, el que volen és mantenir l’stablishment establert a Catalunya des de temps immemorials. Aquesta Catalunya covarda que s’acontenta amb les poques molles que obté a partir de l’automonisme, aquesta Catalunya covarda que no és capaç de reinventar-se i cercar noves formes per tal d’avançar, que pretén continuar vivint de somnis impossibles i que no és capaç de deslligar-se de les cadenes que en limiten la seva capacitat d’acció.

El seny, en definitiva i com deia el President Macià, només serveix si va acompanyat d’una ferma voluntat de combat i avui en dia aquesta voluntat n’hi ha pocs que la vulguin exercir.

La Proposta Maragall: Referèndum Multiresposta

2010-08-25T18:05:00.002+02:00

Maragall s’hi apunta. Molt bé. Un més. Amb tot però s’hauria de pensar correctament si val la pena. Maragall s’ha mostrat favorable a un referèndum que inclogui tres opcions: autonomia, federalisme, independència. Fantàstic.

Que persones procedents del socialisme apostin per fer una consulta a la ciutadania sobre el futur de Catalunya és evident que és una gran victòria. Que persones procedents d’aquesta “família” política passin cap a posicions autodeterministes és una de les accions més positives que es pot fer per aquest país. A la llibertat, per més que els pesi a algú, no hi arribarem a partir de declaracions al Parlament, perquè per això caldria una majoria parlamentaria pro-independència. I aquesta no hi és i no està previst que hi sigui.

El problema de la proposta de Maragall és que hi ha una trampa, que entenc com a assumible però no deixa de ser una trampa. Maragall proposa un referèndum amb tres opcions: autonomia, federalisme i independència. El problema? Doncs el terme federalisme. Per què, què és federalisme? Com es pot aconseguir? Amb qui? Federalisme s’entén com a Alemanya o com al Canadà? Però més enllà del què s’entén com a federalisme, la qüestió és el com i el qui. Apostar per el federalisme implica canviar la forma de l’estat espanyol. Desprès de la sentència de l’estatut, que no implicava un canvi d’estat, voldrà l’estat espanyol acceptar una Espanya federal? Acceptarà una relació econòmica com el concert? Acceptarà tractar de tu a tu amb el govern de Catalunya? I encara més. El nacionalisme espanyol, que impregna tota la casta política, social, mediàtica i econòmica, ha santificat la Constitució espanyola i l’ha elevat com a símbol nacional, i anar cap a un estat federal equival a canviar-la. Federalisme vol dir canviar la Constitució, la pregunta és: com ho podem fer això? I si el com ja resulta surrealista, el qui ja és per tronxar-se de riure. El PSOE donarà la mà per canviar Espanya i fer-la federal? El PP voldrà sumar-s’hi? La resposta ja és per morir-s’hi.
El federalisme és una enganyifa, és impossible, és irreal, és impossible. I si ho és, no és perquè els catalans no vulguin, és perquè a Espanya no volen. Per tant, continuar apostant i parlant de federalisme és una presa de pèl i una pèrdua de temps.

Si d’aquest referèndum el guanyés l’opció federal, què passaria? El govern espanyol iniciaria els procés per la reforma de la constitució per adaptar-la a la voluntat dels ciutadans de Catalunya? No. Què passaria? Doncs res. Seria una pèrdua de temps espectacular.

Ja he dit a l’inici que aquesta “trampa” és assumible si de debò es vol dur a terme el referèndum d’autodeterminació, doncs si no és d’aquesta manera difícilment gent com l’expresident Maragall o per exemple ICV s’hi sumaran, i el que cal és majoria per convocar el referèndum.

Maragall ja s’hi ha sumat, ara en falten encara molts més, i sí pot ser, que aquests no ens enganyin amb preteses sortides de caire “federal” que no porten a enlloc.

Va de Primàries

2010-08-24T17:47:00.001+02:00

Aquest proper octubre els afiliats al Partido Socialista Obrero Español que resideixin a Madrid podran votar en unes primàries qui serà la persona que s’enfrontarà a la “lideresa” de la Comunitat de Madrid, la supervivent –i no només per allò de Bombai- Esperanza Aguirre.

No pretenc escriure sobre qui seria el millor candidat del PSOE per poder presentar batalla a Aguirre, perquè principalment no he seguit el procés i en segon lloc perquè no ho tinc pas clar.
D’aquest procés però si que m’ha sorprès algunes actituds tant de mitjans de comunicació, d’opinadors i de polítics.
M’han sorprès perquè alguns d’ells ara fa poc més de dos anys no s’estaven de titllar el procés impulsat per Esquerra per escollir els seus màxims dirigents com un procés caòtic, negatiu i que només faria incrementar la imatge dolenta de la política.

No recordo pas masses mitjans de comunicació tractant positivament la iniciativa que va conduir el tàndem dels Joan’s –Puigcercós i Ridao- a la cúpula republicana. Ara però, diversos mitjans, més o menys progres, de la capital del regne no s’estan de lloar el procés que ha emprès el PSOE. Caram.

El que si que es dóna en un cas i altre és la hipocresia dels mitjans. Des de tots els àmbits inimaginables s’acusa als partits d’opacs, poc transparents i que els dirigents ho decideixen tot deixant de banda a la militància. Des d’aquestes mateixes tribunes es demanen als partits que s’obrin, que siguin més democràtics i transparents. Demanen al cap i a la fi, un procés de primàries. Molt bé, però llavors com és que quan els partits fan processos de primàries, només surten a la premsa els episodis en què membres d’un mateix partit es tiren els plats pel cap? I llavors quan això passa, aquests mitjans acusen als partits d’incentivar la desafecció política. Un cercle perfecte.

Els partits polítics s’han de democratitzar, s’han de fer més transparents i els processos de primàries haurien de ser el pa de cada dia. Molt bé. Però tampoc es pot demanar als partits que es suïcidin, i si aquests processos només serveixen per donar carnassa als mitjans, òbviament, les primàries es deixaran de fer.

La Cursa dels 800 Dies

2010-08-23T17:42:00.001+02:00

Mai és tard per començar, pensen alguns. A diferència del què succeeix a Catalunya on surten candidatures a tres mesos de les eleccions, als Estats Units qui pretengui iniciar la batalla per ser candidat, seriós, a la presidència ha de començar a preparar la seva candidatura molts mesos abans i malgrat això, res assegura l’èxit.

Les eleccions a la presidència dels EUA seran al novembre del 2012, queda doncs un llarg temps encara, prop de dos anys, però això no és impediment que, enmig de les eleccions legislatives d’aquesta tardor, diversos líders republicans comencin a escalfar motors sobretot encarats a l’estat rural d’Iowa on se celebrarà el primer caucus i que com acostuma a passar, marcarà i impulsarà aquell que les guanyi. Només cal recordar qui va guanyar el caucus demòcrata al 2008, un Obama mig desconegut que li va permetre agafar avantatge, credibilitat i un impuls imprescindible per marcar distàncies amb la que a priori era la candidata designada, Hillary Clinton. Per bé que en el camp republicà no és possible aplicar aquesta màxima ja que McCain va quedar en tercera posició darrera de Mike Huckabee i Mitt Romney. Amb tot, qui surt ben parat d’Iowa obté temps i diners per consolidar correctament la seva candidatura.

Desprès de la davallada electoral del 2008 el Partit Republicà estava completament desconcertat, no tenia líders potents i s’havia allunyat de grans bosses electorals, sobretot les minories que cada vegada ho són menys. Afroamericans i llatins van ser peces claus per la victòria demòcrata. I no sembla que ara hagin d’ingressar a les files republicanes, sobretot si es té en compte episodis com la llei d’estrangeria d’Arizona o la postura del partit en relació a la legalització de ciutadans latinos. Amb tot cal destacar que per primera vegada el partit té un president negre, Michael Steele, una picada l’ull precisament a aquest electorat.

A pocs mesos de les eleccions legislatives, que són de vital importància, l’única esperança dels republicans és que els joves i les minories es quedin a casa i no vagin a votar. Només d’aquesta manera podran incrementar les seves opcions a la Cambra dels Representants i al Senat, segurament no per aconseguir la majoria però si per equilibrar la balança molt a favor dels demòcrates.

De com es resolguin les eleccions legislatives i també a alguns estats, es podrà tenir una visió més clara dels aspirants republicans a enfrontar-se a Barack Obama al novembre del 2012. De moment però, ja hi ha qui es posiciona, qui comença el seu particular tour, qui sovinteja els estats claus, i sobretot, qui es passeja per Iowa.

Personatge de la setmana: Sandro Rosell

2010-08-22T13:48:00.001+02:00

Primera competició, primer títol. Ràpid, arribar i moldre. Remuntada, la primera de l’era Guardiola, i també la primera de l’era Rosell. El Camp Nou va tornar a obrir les seves portes amb tres quarts d’entrada i amb el retrobament del futbol en estat pur. Que llarg s’ha fet l’estiu! Messi va fer de Messi, Xavi de Xavi i així seguint fins als debutants Villa i Adriano.

Ahir el Barça va tornar a ser el Barça. Ahir quasi tot era el mateix Barça que vam deixar al mes de maig com a campió de lliga. Quasi. Ahir hi havia un gran canvi. La llotja. No hi havia Joan Laporta, el més glorejat President, per temps i títols, de la història. Ahir Laporta era a Prada participant a la Universitat Catalana d’Estiu per presentar el projecte de Solidaritat Catalana. Ahir al seient que ell ha ocupat durant set anys hi havia Sandro Rosell.

Primer partit a l’estadi, primer títol. Rosell s’estrena mantenint l’estil guanyador dels anys Laporta. Estrena somniada per qui ha estat el president més votat de tots els temps.

Sandro Rosell, nascut a Barcelona el 6 de març de 1964, ahir va debutar. Sandro ja fa més de dos mesos que va guanyar les eleccions i ahir va retornar a la llotja, un espai que va deixar al ja llunyà 2005 quan va dimitir per una incompatibilitat manifesta d’egos amb Laporta i la resta de la junta.
Rosell amb els temps que porta com a President ja ha deixat clar que el gir total que va proposar durant la campanya no era cap fum.

Només arribar es va carregar Johan Cruyff com a President d’Honor amb una explosiva roda de premsa del nou portaveu del club, Toni Freixa. La guerra que la nova directiva va obrir amb Cruyff no sembla que vagi en la línia d’acabar amb els “ismes” de la qual va fer tanta bandera durant la campanya.
Seguidament la junta va reformular el Patronat de la Fundació, obligant a dimitir tots els patrons i substituint-los per persones d’un altre perfil. Va marxar l’ex president d’Omnium Cultural, Jordi Porta, i va entrar Iñaki Urdangarin membre de la Casa Reial Espanyola.
Res a dir, però, perquè el soci va votar el que va votar, i sabia què votava.

Rosell porta el timó del millor Barça de la història, i ell té la responsabilitat de què aquest equip no s’acabi mai, de què aquesta filosofia no s’extingeixi mai, perquè aquest és el camí per seguir guanyant.

El temps dirà si Sandro serà capaç de mantenir aquest equip guanyador, de moment però, ja té, tenim, la primera copa de la temporada.

Llibres d'Estiu: "El Bulevard dels Francesos"

2010-08-21T19:24:00.001+02:00

Tots els temps i totes les èpoques amaguen petites històries que ajuden a fer-se una idea del què succeïa en cada període de la història. Històries que queden soterrades per la velocitat dels esdeveniments i que, amb els anys, queden oblidades. Històries de misèries, de grandeses i de moments de somriures i llàgrimes o tal vegada de decepcions i derrotes.

Un dels períodes recents més agitats va ser el de la dictadura feixista que va patir el nostre país durant 40 anys al segle XX. És en aquesta època on ens transporta el llibre de Ferran Torrent titulat “El bulevard dels francesos”. El País Valencià dels anys de la dictadura, la brutal diferenciació entre allò rural i allò urbà, el món de la clandestinitat, “el” partit quan “el” significava el PCE o les frustracions d’una generació per l’ensorrament de les seves idees sota el jou de les armes i la repressió. Una unió de tot de conceptes lligats per la vida d’un jove pres per la fatalitat d’una herència ideològica i d’una voluntat insubornable d’acció i radicalitat.

Amb gran estil Torrent fa transcórrer la història, o més ben dit les històries, saltant de temps temporal fet que permet anar saltejant i relligant parts de la història. Un fil que s’explica amb dos començaments i dos finals.

La descripció de la vida militant-política del protagonista, Josep Baixaulí, fa que qualsevol que hagi participat o participi de la vida política pugui fer-se seves situacions en les que Josep participa. La discrepància, sovint, es paga, encara que mai s’ha de deixar de pensar per un mateix.

El llibre però, mostra també l’opció que com a societat, en base als obusos imposats durant la transacció de la dictadura a la democràcia, es va optar: l’oblit. Oblidar per amagar allò va passar. Uns per el pes dolorós que provoca recordar, altres perquè havien d’amagar un passat que no s’ajustava al què els temps demanaven, tots van decidir passar pàgina tot i que aquest fet signifiqués la pèrdua de la memòria, tan la personal com la col·lectiva.

“El bulevard dels francesos” és un bon llibre que permet passejar-se per un país que segurament no ha canviat tant com caldria.

La Vigència de Serra i Moret

2010-08-20T21:14:00.001+02:00

“Les ofenses inferides a la nostra condició humana i nacional per part de l’estat espanyol no tenen perdó ni reparació”. Aquestes paraules, en contra del que pugui semblar, no són dites ni ahir ni fa dos dies, ni les ha dit cap dirigent independentista. Aquesta frase va ser dita als anys 40 per Manuel Serra i Moret que era dirigent de la Unió Socialista de Catalunya i ex militant del PSOE.

Aquests dies de vacances he llegit el llibre que recull el pensament polític d’aquest alcalde de Pineda i conseller de la Generalitat Republicana. Les paraules i les reflexions que aquest socialista du a terme, són avui més vigents que mai. Moret va deixar el PSOE per espanyolista i anti català i va ser l’impulsor d’un partit socialista de caire català que va apostar sense matisos per la sobirania nacional completa: “hem de voler una Catalunya el més independent i lliure possible”. Moret tot i ser un gran defensor del federalisme acabà abraçant l’independentisme com a solució per Catalunya en comptes de projectes que apostaven per l’encaix impossible dins d’Espanya.

Diuen que la història té tendència a repetir-se, no és de tot cert, però sens dubte les reflexions i les accions que dugué a terme Moret avui són més que reals. El moment actual reclama que nous Serra i Morets facin acte de presència i apareguin.

article publicat al 3 de vuit

Visca la Publicitat!

2010-08-11T13:24:00.002+02:00

La publicitat és un element clau per poder donar viabilitat als mitjans de comunicació. Sense publicitat difícilment cap mitjà podria sobreviure, a més que en cas d’aconseguir-ho, el seu nivell periodístic seria encara pitjor que l’actual. Per tant l’existència de publicitat és bàsica per garantir un producte decent. I això va tant per els mitjans públics com privats.

Ara farà uns mesos, el “gobierno de España”, va aprovar la llei de l’audiovisual, amb el suport de CIU, que a part de venir redactada per la patronal de les privades espanyoles i d’envair competències catalanes, apostava per eliminar la publicitat als mitjans públics espanyols. Aquest fet va fer saltar les alarmes als mitjans públics catalans, doncs tant PSC com CIU van donar recolzament a aquesta llei a Madrid. Des de la formació convergent ja van córrer a dir que l’eliminació de la publicitat no afectaria als mitjans catalans.

Han passat uns mesos, i les coses comencen a canviar. La flamant número dos d’Artur Mas a les llistes federatives, Joana Ortega, ha afirmat en una entrevista que s’ha “d’estudiar” l’eliminació de la publicitat de les ràdios públiques, ja que actualment hi ha una alternativa privada en català suficientment forta. Ortega doncs, obra la porta a que Catalunya Ràdio emeti sense publicitat i d’aquesta manera es canviï el sistema de fiançament mixt. No deixa de ser curiós que precisament sigui un partit conservador i pro-eliminació d’impostos qui propugni l’eliminació de la publicitat, fet que deixarà aquests mitjans a mercè de la partida pressupostària del govern, una partida que provindrà només dels impostos. I a veure perquè ens entenguem: uns mitjans punters com els que tenim només poden seguir sent capdavanters si tenen el fiançament adient. Sense diners no hi ha qualitat. Sense diners no hi ha valentia. Sense diners no hi ha lideratge. Així doncs, Ortega està a favor d’apujar els impostos per tal de mantenir el finançament dels mitjans públics? Pot ser creïble això en un partit que s’oposa a la reforma de l’impost de successions quan eximeix al 95% de la població i que aposta per eliminar-lo del tot?

Ortega diu que ja hi ha una alternativa de ràdio privada prou potent a Catalunya, i es dedueix per tant, que considera que si la pública rep publicitat comercial és deslleial perquè aquesta hauria d’anar a la ràdio privada. Seguint en aquest línia es poden extreure tres consideracions. Primera, que CiU ja està satisfeta amb una ràdio puntera en català, oblidant que el sistema de ràdios a Catalunya hi continua havent més ràdios en castellà que en català. Una i prou, i si pot ser privada millor. La segona, és que precisament aquesta privada potent és la ràdio del GrupoGodó. Un grup que curiosament fa de la genuflexió al líder d’Unió el seu esport polític preferit i reiterat dia rere dia. D’això sí que se’n diu cuidar les amistats. I la tercera és que uns mitjans que depenguin només de la partida que atorgui el govern de torn els fa dependents únicament de la voluntat del govern del moment. Si el govern hi vol destinar més diners doncs molt bé, però si n’hi vol destinar menys doncs també. En els últims anys s’ha avançat, si bé no tot el que hauria estat desitjable, a una desgovernamentalització dels mitjans públics. Davant les grans expectatives electorals uniovergents no seria descabellat pensar, com en tantes altres coses, amb una marxa endarrera en aquest àmbit.

La publicitat és bàsica per garantir uns mitjans públics suficients, plurals i líders. I proposar el contrari és fer un mal favor al país. Visca la publicitat!

Carta Oberta a la Militància d'Esquerra Republicana de Catalunya Adherida a Esquerra Independentista

2010-08-10T18:46:00.002+02:00

"La marca desaparèix, però les idees i els objectius segueixen intactes, perquè malgrat tot, cal seguir lluitant".

-------------

La Nació Catalana es troba en una cruïlla històrica: o assoleix l’Estat propi o es dilueix i s’empobreix a l’Estat espanyol. En aquest context clau per a l'esdevenidor de la nostra Nació és imprescindible una estratègia independentista clara i eficaç.

Segons el parer dels i les sotasignants, consellers i conselleres nacionals d’ERC i membres d’Esquerra Independentista, cal que el conjunt del catalanisme polític assumeixi la independència com a condició indispensable de cara a assolir i assegurar les aspiracions d’autogovern i reconeixement nacional del poble català. Cal, igualment, que el conjunt de l’esquerra catalana assumeixi que els seus ideals de justícia i igualtat només són assolibles en el marc d’una República Catalana independent. De la mateixa manera que cal una regeneració del funcionament intern de les organitzacions polítiques catalanes, que s’haurien de regir per criteris de participació, pluralitat, ètica i excel·lència. Sota aquestes premisses va néixer Esquerra Independentista, al si d’ERC.

Així mateix, els i les sotasignants ens refermem en la necessitat de disposar d'organitzacions fortes i implantades territorialment, amb un ideari definit i capacitat de treball, i que han demostrat ser capaces de perdurar en el temps, al llarg dels bons i dels mals moments. Tenim en compte que el procés cap a l'alliberament nacional i social avança amb pas ferm, i considerem que només amb organitzacions sòlides tindrem la capacitat d'estar a l'alçada del moment.

Durant el temps en què Esquerra Independentista ha existit com a actor polític intern d’ERC hem generat propostes i un full de ruta clar, seriós i pautat per a la independència. Un projecte de renovació d’ERC i del País, que s’ha carregat de raó amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i amb la multitudinària mobilització del 10 de juliol sota el lema Som una Nació. Nosaltres decidim.

La resposta espanyola a la Nació Catalana ha estat clara i forta. Per tant, nosaltres també hem de ser, més que mai, clars i forts.

Per tot això, els sotasignants, consellers i conselleres nacionals d’ERC i membres d’Esquerra Independentista, manifestem que:

PRIMER, refermem la nostra militància a Esquerra Republicana de Catalunya, casa comuna de l’independentisme d’esquerres.

SEGON, les idees i el projecte d’Esquerra Independentista tenen avui plena validesa i seguirem defensant-los de manera coordinada al si d’ERC. En aquest sentit, instem els adherits i adherides a Esquerra Independentista a continuar lluitant pels principis i objectius que van motivar la nostra aparició i a fer-ho a través dels canals de participació formal d’ERC.

TERCER, després d’un debat intern al si d’Esquerra Independentista i després de les baixes com a militants d’ERC de membres destacats, entenem que la dissolució d’Esquerra Independentista esdevé de facto, evitant una instrumentalització del patrimoni polític comú i obrint una nova etapa a Esquerra Republicana de Catalunya, de la qual tots nosaltres en volem ser partícips i treballar per a garantir un partit més fort, decidit i amb visió de futur.

QUART, exigim respecte i reconeixement a la tasca que ha dut Esquerra Independentista fins avui així com als seus adherits.

El Pensament dels Tres Pals

2010-08-10T13:52:00.001+02:00

L’efervescència política que ha viscut l’anomenat sector de l’independentisme durant els últims set anys i sobretot la seva línia ascendent pot fer semblar que l’aconsecussió de l’estació final que aquest propugna és a tocar. Independents al 6 de gener del 2011 com a regal de Reis.

Que l’independentisme ha crescut molt és una evidència que ni La Vanguardia pot amagar per més que vulgui. Però d’aquí a afirmar, com algú ha fet, que Catalunya pot ser independent l’any que ve hi ha un pas.

Convindria pel bé de tots plegats que el voler no ens fes perdre la raó. No conec ningú que es declari independentista que vulgui esperar a ser un estat lliure, però aquesta voluntat no és excloent en saber entendre que un procés d’alliberament nacional és complicat, llarg i complex. Qui no ho vulgui entendre juga més a favor dels que volen mantenir l’estabilitat actual que no dels que volen la llibertat. L’independentisme corre el risc de patir un estat d’infantilisme permanent, és a dir, voler allò que es vol ara. Immediatament. Sense espera, com aquell nen que vol un caramel i s’enfada, crida i plora davant dels pares perquè no li volen donar.

Que el procés sigui llarg, complex i complicat però no significa adormir el somni. No seurem al Consell de Ministres de la UE l’any que ve, i tampoc d’aquí a dos. Però això no vol dir que no hi seurem mai. Aquells que prediquen avui si però demà no i l’altre un no ho sé en relació a iniciar el camí cap a l’estat propi tampoc no és que aportin massa. La indefinició permanent només aporta complexes, desorientació i el dubte fonamentat de què es pensa realment. Anar per aquest camí només pot significar un foc d’encenalls. Flamarada de dos dies, aigua a dojo durant quatre anys.

Els del ja i els del potser sí potser no, són dos dels pals del pensament, un pensament que només podrà ser real, creïble i realitzar-se quan es prengui seriosament i es posin els passos a seguir per aconseguir-ho.

L’independentisme té tres vies, els impacients capaços de cremar el procés, els autoindefinits que depenen del dia diran que sí o que no, i els que són conscients de que aquesta partida és llarga i que caldrà esforç, treball i sacrificis per arribar-hi.

La suma de tots tres és el que ens farà aconseguir el somni, perquè totes tres vies són necessàries, però només s’hi arribarà sí els del tercer pal són prou forts i majoritaris dins el moviment.

El Plaer de Perdre's

2010-08-07T21:35:00.002+02:00

D’aquí uns dies començaré una setmana de desconnexió total. Llibres, sol, sofàs, bambes, bici substituiran mòbil, bloc i facebook. Una setmana per agafar forces per tot el que vindrà, que no serà poc. Uns dies de relax i tranquil·litat que permetin que no em perdi res del què ha de venir.

A mi però, no m’agrada perdre’m. O per ser més precís, no m’agrada perdre’m quan condueixo. Anar carretera amunt sense saber del cert sí aquest és el camí que he de seguir per arribar, tornar o el que sigui no m’agrada. Gens. Ni mica ni poc, gens. Descobrir que no tens el control de la teva direcció i que no es va per el lloc acordat i traçat produeix el sorgiment de tot de nervis i l’inici de l’arribada d’un estat poc susceptible a les bromes.

No m’agrada perdre’m conduint, però en canvi m’encanta perdre’m per ciutats, boscos o muntanyes. Saber-se al mig d’un tot gegantí és quelcom que m’esperona, tot i la cautela amb què sempre s’ha d’anar per els llocs. Descobrir, caminar, córrer…. Tot d’accions a fer i desenvolupar en tals circumstàncies. Sentir-se el descobridor del lloc, arribar fins el següent tomb del camí per poder veure si anem més o menys bé o per si podem establir posició. M’agrada. L’aventura de tornar al camí pensat és tot un repte, i arribar al mateix lloc sense passar per el trajecte pensat…

Però això tampoc és del tot així. Aquestes sensacions poden ser producte de l’adrenalina provocada per la situació límit en què un es troba. I segur, aquesta descripció serà la que es farà posteriorment, perquè els pensaments que a un li passen per el cap mentre està perdut són tots menys els que he escrit.

Amb tot, sí que existeix el plaer de perdre’s, o com a mínim hauria de ser així. Només cal que cadascú cerqui un lloc que li agradi i pensi què sentiria si s’hi hagués d’estar hores i hores donant voltes i més voltes. Genial, no? Imaginar perdre’s en una ciutat en la que mai s’ha estat, descobrir els seus carrers petits i estrets, trobant-se comerços antics que amaguen tot de peces antigues o aquella de sabors, espècies i aromes… o barrejant-se amb la gent sentir el seu parlar, les seves maneres de viure…O entrar en una gran llibreria i passar-se hores i hores triant llibres i llibres o potser tafanejar en la secció de llibres antics d’una petita llibreria que fa cantonada. Perdre’s…

I perdre’s també és el que acabo de fer. Perdre’m amb tot d’idees que sincerament no tenia res a veure amb el que volia escriure, però ves… és el plaer de perdre’s.

Moviments Estivals a l'Espai Fairy

2010-08-04T19:34:00.002+02:00

Quan tot convida a estirar-se a la sorra de la platja o a gaudir de la fresca en les innombrables terrasses que envaeixen els carrers i places de pobles i viles, aquest estiu hi ha tot de gent neguitosa i que de manera frenètica estan movent-se.
Quan fa unes dues setmanes del naixement de Solidaritat Catalana i tan sols una de la marxa d’Uriel Bertran i de López Tena dels seus partits, fet que va confirmar que aquesta iniciativa liderada per Laporta es presentaria a les eleccions de la tardor, sembla que tot el moviment independentista que viu, còmodament, en l’extraparlamentarisme s’ha revolucionat i ha enfollit d’una manera que fa difícil de predir com acabarà.

Amb l’aparició de Solidaritat Catalana, qui queda absolutament descol·locat és Reagrupament. RCat, que havia fet del mot “independència” el seu eix central per encarar les pròximes eleccions i que havia dipositat totes les seves esperances en el fet que l’exPresident del Barça, Joan Laporta, optés per reagrupar-se, s’ha trobat amb què precisament és Laporta un dels tres impulsors d’aquesta nova oferta “netament” independentista. D’aquest estat d’atordiment i indefinició es poden entendre les reaccions de la base reagrupada que ha interpretat com una OPA en el millor dels casos i en els pitjors d’una usurpació per part de SC del seu potencial espai electoral, i que conseqüentment ha reaccionat amb certa ira.

Però Reagrupament i Solidaritat no són els únics que malden per ocupar aquest potencial espai de l’independentisme “net”. També hi ha tots els grupuscles que volten entorn de la Conferència Nacional del Sobiranisme i de Suma Independència. Crida per la Terra, els dísculs de la Cup, Força Catalunya o el PRC també pretenen ocupar aquest espai fairy.
És a dir, tres opcions per ocupar un espai electoral centrat ens els que volen la independència per ahir.

Tots ells saben però, que si van en tres candidatures separades poc rendiment trauran de l’operació. La unitat però sempre és cara i més quant cadascun dels grups existents està liderat per una patum que es creu l’elegida per llegir la declaració d’independència al balcó del Palau de la Generalitat. La composició de les llistes, sí allò que tothom criticava tant quan estaven en els seus antics partits, apareix com el gran obstacle, una pedra que s’haurà de salvar si realment es vol la unitat. Perquè sinó, l’altra opció són tres ofertes que es fan d’alternativa a elles mateixes aconseguint un ridícul de dimensions esclatants.

Els vaivens de totes les partícules de l’espai fairy demostra que l’estiu serà llarg, i que hi haurà qui en comptes d’aprofitar els dies d’estiu per carregar piles, oxigenar-se, llegir o descansar, farà allò que tan dolent semblava fa un temps: pactar llistes, llocs, càrrecs i posicions. I sort que només són fairy.

Continuem Endavant

2010-07-29T00:31:00.002+02:00

Jo continuo. Comencem per posar les coses sobre la taula. Jo segueixo. Aquesta setmana ha estat intensa, molt intensa. Desprès de, l’obvi, rebuig d’Esquerra a entrar a formar part de Solidaritat Catalana, Uriel Bertran ha decidit donar-se de baixa d’Esquerra i apuntar-se al projecte liderat per Joan Laporta i concórrer així a les eleccions de la tardor amb aquesta candidatura de coalició “netament” independentista.

Que l’Uriel marxi, sens dubte, és un fet que no pot ser rebut amb alegria ni amb indiferència. Marxa d’Esquerra una persona que, parlant col·loquialment, s’ho ha currat. A l’Uriel no crec que ningú li hagi regalat res, tot el que s’ha aconseguit amb les consultes ha sigut, en gran part, gràcies a la seva feina, i evidentment a la de moltíssima altra gent, però negar un plus a l’Uriel seria totalment injust.
Amb la seva marxa, però, a més també s’acaba Esquerra Independentista. EI era l’aposta clara i raonable per tal de posar Esquerra en el bon camí, a fer d’aquest partit el partit necessari per els temps que vivim. Un partit modern, assembleari, amb democràcia interna… Políticament Esquerra Independentista ha aconseguit, en part, imposar la seva aposta estratègica ja que, almenys de paraula, Esquerra es compromet a pactar el futur govern només si hi ha el compromís de convocar un referèndum per la independència.
Però per sobre de tot EI representava la voluntat de què Esquerra continués sent un partit d’esquerres i independentista.

Precisament aquest és el punt que impossibilita Solidaritat Catalana. SC és una bona opció, però només en el cas que signifiqui la possibilitat de guanyar les eleccions. I això en la situació actual és impossible. SC té sentit si CDC i Esquerra s’hi sumen. Només en aquesta situació. En tota la resta d’escenaris és malgastar una proposta ambiciosa i correcta, però equivocada en el temps i en les formes de plantejar-se.
Solidaritat Catalana l’únic que te en comú és el motiu “independència”, res més. Deia que EI representava el corrent de gent dins d’Esquerra que apostava per continuar sent d’esquerres i independentistes. Àmbit nacional; àmbit social. Dos àmbits que són un, dues vies que van unides, inseparables. D’esquerres i independentistes; independentistes i d’esquerres. Solidaritat Catalana no és això, i donat que no és raonable pensar que guanyi les eleccions amb majoria absoluta, no m’hi sumaré. Si SC treu 5 diputats què faran? Proclamaran la independència?

Ara mateix l’eina més útil que encara té el país per avançar és Esquerra. Esquerra ha comès errors, cert. Esquerra ha desorientat a molta gent, també. Esquerra no és perfecta, molt bé. Però només s’equivoca qui arrisca. Només es perd aquell qui camina. I tothom és imperfecte, tothom té defectes. La puresa no existeix. Que la línia que ha dut Esquerra en els últims anys es cregui errònia, com crec, no implica saltar a artefactes inestables, perquè aquest no és el camí. Creure’s derrotat no és el millor que podem donar al país, ni a la gent que confia en el projecte independentista.
Mai en la història havíem tingut uns condicionants tant favorables per aconseguir la llibertat. Mai en totes les generacions de patriotes que han lluitat per la independència havíem estat tant a prop del somni. És veritat que tot i aquesta proximitat, encara estem lluny, sí, però cal seguir lluitant per aconseguir la majoria social. I només en el moment en què aquesta majoria es pugui palpar, és quan projectes com Solidaritat serien possibles. Ara no. Un front que serà minoria al Parlament no és la millor opció per avançar cap a la independència.

Malgrat tot la lluita segueix endavant, com així ha de ser. La lluita segueix i cadascú des de la trinxera que cregui més adient, esperem trobar-nos al final del camí saludant la nova República Catalana lliure i sobirana al si de la Unió Europea.

Personatge de la setmana: El Periódico

2010-07-25T20:08:00.002+02:00

Amb gran interès s’hi esmerça. Com si d’un enviat del Déu redemptor es tractés, actua com a redreçador d’ànimes perdudes i desviades del bon camí. Davant el canvi res millor que glossar els seus perills i les bones maneres de l’actual amo. Aquestes serien algunes possibles definicions amb les que es podria definir la línia editorial que porta a terme El Periodico.

Que el centre polític de Catalunya està virant cap a l’independentisme es pot palpar al carrer i en la gent, però també en la premsa. L’actuació del diari del Grupo Zeta així ho demostra. Aquest rotatiu bilingüe ha passat des de fa uns mesos a acceptar el paper de màxim i furibund agent anti-independentista. La línia editorial dels mitjans és absolutament lliure, res a dir, ara bé, no deixa de ser curiosa aquesta línia d’actuació del diari portaveu del PSC.

Davant l’evident transició mental de la població, aquest diari ha emprés la “noble” tasca d’intentar tornar les coses al seu lloc. Que la població avança cap a l’estat propi? Doncs es contraataca amb lloances cap al federalisme (sic) i a intentar fer por amb l’independentisme. Sort n’hi ha hagut que la Cort Internacional ha donat suport a la independència unilateral de Kosovo, perquè en cas contrari el senyor Hernández i els seus ens haguessin bombardejat amb tot de profètiques pors contra el crit més sentit al 10J.

No deixa de ser divertit veure el posicionament dels dos grans diaris catalans envers el nou auge de l’independentisme social, que no polític de moment. Si per una banda hi tenim El Periodico que fa de la posició contraria a aquesta opció la seva bandera, La Vanguardia –com sempre- intenta sumar-se a l’onada sense surfejar-la. Els articles pro-independència o com a mínim no contraris, s’han multiplicat podríem dir un 200% en els últims mesos. A can Godó en saben. Ells sempre han estat dels que manen, i volen seguir sent-ho passi el que passi. Que d’aquestes paraules, però, que no se’n desprengui que afirmo que La Vanguardia s’ha tornat independentista, res més lluny de la realitat. Però el que sí que és innegable és l’adaptació d’aquest mitjà en el nou escenari. Un escenari que El Periódico pretén combatre de totes totes.

El diari “progre” català està agafant una línia més pròxima a El Mundo o La Gaceta que a El Punt, per dir dos exemples contraposats.
La por per el nou cicle polític que s’albira amb l’independentisme en el centre del debat sembla que molesta i preocupa a El Periodico. Sembla que en comptes de sumar-se a aquest nou corrent social, el diari prefereix fer força amb la Gaceta. Allà ells, però potser haurien de recordar que més del 60% dels lectors de l’edició en català es declaren independentistes.