Personatge de la setmana: Ultres dels Ultres

Aquesta setmana bona part de l’atenció informativa ha estat entorn dels moviments que es produïen a la casa gran del nacionalcatolisisme. Ortega Lara deixa la militància, San Gil no repeteix com a "baronessa" a Euskadi, manifestacions a la seu central del partit nacionalista contra Rajoy….

En aquests moments el PP es troba navegant entre dues aigües. Per una banda Rajoy intenta modernitzar el partit, i per l’altra els ultra ultres de sempre no volen deixar de banda els ideals que han estat defensat durant els últims vint anys.

Sobre Rajoy però, convindria deixar clares un parell de coses. Rajoy no està fent un gir centrista ni res d’això, Rajoy no és pas moderat, Rajoy és un nacionalista espanyol tant com l’Aznar o el Mayor Oreja i també tant de dretes com l’Aguirre o el Cascos. Això sí, és més "normalet" que els "ultra sur" de la tropa azanriana.

De resultes de tot aquest "tinglado" en pot acabar sorgint una escissió ultra dretana del PP. No seria d’estranyar, tot i que tampoc és el més probable, això si, als capos del corrent essencialista dels conservadors no els hi tremolarà el pols a l’hora de fer-ho, saben que tenen 10 milions de vots que elecció rere elecció els ratifica en la línia seguida. Davant d’aquest fet qui podria tenir problemes seria el sector de dreta de Rajoy que hauria de competir amb el PSOE, i també IU que es veuria desplaçada per la posició més esquerranosa del PSOE.

I Catalunya? Ens beneficiaria aquesta teòrica escissió ultra? Podria ser. Si es produeix el trencament, el PP quedaria partit en dues parts i per tant el seu pes reduït, comptant que a Catalunya poca cosa tenen a fer, sí, ens beneficiaria. A més a més el PSOE perdria l’argument fals de la por al PP. Un PP sense opcions no tindria la força per arrossegar tanta gent a votar l’unionisme sociata.

Caldrà veure com evoluciona tot, però és clar que els ultres dels ultres s’estan movent. Només em sap greu per una cosa la situació del PP. Em sap greu per als Godó i els Planeta, ells que tan incansablement han intentat que hi hagi una escissió a Esquerra, ara se la trobaran a casa seva. Una llàstima.

Som-hi!

Avui hi ha el partit de la selecció. La veritat és que ja només començar d’aquesta manera es depriment. Començar dient "el partit de la selecció" ja indica que no n’hi ha pas gaires més. Les cadenes esclavitzants d’Espanya una vegada més s’interposen a la voluntat del poble català i dels catalans i les catalanes de tenir seleccions oficials.

Avui es juga el partit 200 de la selecció nacional i per tant es pràcticament d’obligació civil anar-hi.
El país es construeix fent hospitals, escoles i parcs de bombers, el país es construeix negociant el finançament i buscant el concert econòmic, el país es construeix potenciant la literatura en català, el país es construeix amb inversions, el país es construeix amb un aeroport transnacional, però el país també es construeix dotant-lo d’un univers col·lectiu de símbols, i el partit d’avui és un símbol.

Avui, tot i les poques ganes i el poc caliu que s’ha fet pel partit, cal anar al Camp Nou i omplir-lo fins la bandera. Omplir-lo per fer que d’aquesta manera la lluita democràtica que el poble català persegueix mantingui encesa la flama.

És d’obligació cívica que tots els catalans i catalanes que vulguin que Catalunya esdevingui un país normal, vaguin avui a l’estadi per animar a la selecció.

L’estat d’ànim no és el millor, no, però això no pot ser l’excusa per el derrotisme i la inhibició ciutadana. S’ha d’anar a l’estadi i animar la selecció, animar als jugadors que lluiran la samarreta del poble, animar als jugadors que són aquí perquè volen, sense res més a canvi que l’orgull i l’honor de portar la samarreta catalana. Els que no hi volen ser, no hi són. Tamudo, Jarque i algun altre no hi són perquè segurament no hi acaben de creure, és la seva decisió.
Però els que sí que hi són mereixen el nostre suport perquè han lluitat per ser-hi. Per ser al Camp Nou defensant les quatre barres.

Per decència, per orgull i perquè sí, avui tots al Camp Nou per animar a la selecció!

Una Nació, Una Selecció!

Crítics i crítics (I)

D’aquí dues setmanes els militants d’Esquerra hauran de decidir mitjançant unes primàries els dos principals líders del partit. Unes primàries vitals no només per al partit, sinó també per el futur del país.

Ja fa uns dies vaig dir clarament la meva aposta per aquestes primàries, sí votaré pel canvi, votaré per Esquerra Independentista. Algú es podria preguntar, però si vol el canvi perquè no vota per Reagrupament.cat i per Carretero? Doncs bé, tinc les meves raons.

Primer de tot no el votaré perquè no m’agrada la demagògia. No m’agrada la demagògia quan el Doctor (per cert "Doctor" era el nom d’una sèrie molt dolenta que van fer per TV3 fa alguns anys a la tarda) afirma que la Direcció Nacional, ell també en formava part, es va vendre a l’inici de la legislatura al PSOE. Carretero obvia el fet que Esquerra havia de recolzar el partit que havia de fer possible l’aprovació de l’Estatut al Congrés. Per tant queda clar que insinuar que Esquerra està deixant de ser independentista tot acusant-la de desarmament ideològic unilateral constitueix un acte de demagògia. Desprès la història va anar com va anar amb el pacte Mas-ZP i la incapacitat d’ERC de donar una resposta clara, però l’estratègia era la correcte, és més, ell la va votar a favor al Congrés de Lleida.

Carretero no para ni un moment d’acusar a la segona candidatura en nombre d’avals (EI) i al seu candidat a Secretari General d’estar conforme amb aquesta estratègia i de continuistes. Primer de tot dir que és un acte de d’indecència absoluta només remarcar els errors de l’estratègia política d’Esquerra i en cap cas els encerts. Perquè l’estratègia ha tingut molts encerts, només cal veure que Esquerra ha passat de 12 diputats a 21. A més, el Doctor, també va participar en aquesta estratègia i mentre tenia cotxe oficial no va pas dir que n’estava en contra.
Titllar de continuista a Uriel Bertran només es pot entendre en el procés congressual que estem vivint i a cert nerviosisme, perquè sinó no té cap mena de lògica. El mateix Carod Rovira va afirmar que el NO a l’Estatut va ser forçat per l’Uriel Bertran, les JERC i el mateix Carretero, a més a més que Uriel Bertran va dimitir després de veure que des de dins era impossible que es dotés d’ambició nacional el Pacte d’Entesa. Uriel Bertran defensa que s’ha de canviar l’estratègia perquè s’ha esgotat. Per tant ni conformes en seguir al peu de la lletra l’estratègia actual ni continuistes.

Carretero també ha afirmat des de diferents llocs que Uriel Bertran va acceptar el Pacte d’Entesa. Uriel Bertran en un principi no es va oposar al Govern d’Entesa, de la mateixa manera que Carretero tampoc, tal com va reconèixer quan va venir a Vilafranca. Bertran va esperar a veure com s’anava desenvolupant el pacte i al veure que no era un Govern amb el qual el país pogués avançar i que era perjudicial per al partit, va presentar Esquerra Independentista per fer un canvi a ERC.

Aquests són alguns arguments del perquè no votaré a Reagrupament.cat. Crec que els nous líders d’Esquerra han de fer gala d’honradesa, de credibilitat i d’ètica.

La ciutadania ha de poder creure’s el discurs d’Esquerra i amb demagògia no ho aconseguirem.

Esmolem l'eina

Dimecres a l’obrir el diari vaig tenir una veritable sorpresa, segons una enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya el 37% dels catalans i catalanes votarien SÍ a la independencia i tan sols el 22% s’hi oposarien. Tenint en compte que l’11% està indecís i que hi hauria un 27% d’abstenció, es pot concloure tal i com deia l’AVUI (cuinant una mica les xifres) que el SÍ s’imposaria entre el 52 i el 62% en el referéndum.

Aquestes xifres sens dubte són esperançadores, esperançadores perquè mai cap nació que ha iniciat el seu procés d’alliberament ha començat amb una xifra tant elevada favorable a la independencia. Per tant, pren cada cop més rellevància la necessitat de preguntar al poble què pensa. Preguntar al poble és vital, el que ja no ho és tan és quan, el 2014? Al 2018? La qüestió és fer el referéndum i guanyar-lo. Sabem que és difícil, sí, però també sabem que cada cop hi ha més gent que aposta per aquesta via, avui ja, única via per millorar la seva qualitat de vida.

Tot procés d’independència ha de començar un dia o altre, a Catalunya encara no ha començat, però tot i així la massa social que el recolza cada cop és més nombrosa. Caldria, tot i aquesta enquesta, fer-ne una de gran abast per poder copsar plenament cap on mira la población del país.

Ara és el moment de passar de la teoria independentista a la pràctica independentista. Ara és el moment de fer, de plantejar un procés, un projecte rigurós, ambiciós, pautat i possible per arribar a la independència. Tots els processos independentistes d’arreu del món quan han passat de la teoria a la pràctica independentista, el suport a la causa ha augmentat de manera considerable. Si a Catalunya ja hi ha una massa crítica d'un 37% a favor, en el moment que iniciem la pràctica independentista mitjançant el procés polític, el camí cap a la llibertat pot ser imparable.

Per fer-ho possible però, s’han de donar alguns condicionants. No entraré en tots però si en un de vital importància. El procés l’ha d’obrir un actor polític amb la complicitat de sectors de la societat civil. La societat civil ja està fent la seva part de feina, ara cal esmolar l’eina política. I la millor eina política per obrir el procés és sens dubte Esquerra Republicana de Catalunya. Esquerra de moment només ha entrat en la dinàmica de la teoria independentista, ara en ple procés de primàries i amb el Congrés a tocar, cal que ERC passi de la teoria a la pràctica. Dels llibres a l’acció. Aprofundir sobre les vessants teòrics de la indepèndència és i serà necessàri, tant com articular un procés polític seriós cap a la llibertat.

Això és el que ens jugem al 7 de Juny. Podem seguir com ara fent-nos passar per simples gestors de l’autonomia espanyola, o podem passar a ser els obridors del procés històric de l’aconsecussió de la llibertat. Al 7 de Juny ens jugem posar els primers passos per passar de la teoria a la pràctica. Al 7 de Juny ens jugem poder avançar en les nostres objectius de democràcia i benstar per una nació lliure o seguir com ara.

Hi ha un 37% de la población que busca desesperadament el referent independentista, Esquerra ho ha de tornar a ser, il.lusionant de nou.

Sobre Bojan

Ahir es va saber la trista notícia. Bojan no jugarà amb la seva selecció el dia 24 contra Argentina.
I no hi jugarà per por. Por no al jugar amb Catalunya, sinó por a la reacció d’Espanya. Com s’ha arribat a aquesta situació? Fem memòria.

Dissabte 17 de maig el seleccionador espanyol Luis Aragonés va fer pública la llista de convocats de la selecció espanyola per l’Eurocopa del mes de juny a Àustria. Durant els dies previs la premsa espanyola havia fet córrer que el jugador de Linyola seria la gran sorpresa de la convocatòria de la "roja" per premiar la gran temporada que havia fet.

Prèviament, però, l’entorn del jugador havia pactat amb el seleccionador espanyol que no el convoqués ja que estava molt cansat tant físicament com mentalment desprès d’un any esgotador.
Primera consideració, amb les continues filtracions que es van produir, resulta estrany que la premsa espanyola insistís fins l’avorriment que Bojan seria a la convocatòria, a no ser que volguessin ja des d’un primer moment carregar-se al jugador. Aquest fet podria tenir relació amb la negativa del jugador i/o del Barça de fer la foto pels mitjans espanyols amb la samarreta de la "roja" quan Bojan va ser convocat per primer cop ara farà uns mesos.

Seguim amb la línia argumental. Dissabte 17 a Múrcia el Barça tancava la Lliga amb una golejada a l’equip de la terra dels camps de golf. Bojan va començar a la banqueta, però quan va sortir al camp als últims minuts, cada cop que tocava la pilota el públic el xiulava.
El mateix dia, el jugador del València Morientes deia que no entenia com un jugador de 17 anys podia dir no a "la roja".

Durant tots aquests dies a les ràdios ultramundanes d’Espanya, tant les peperas com les sociates, amb tot de pretesos periodistes i moltes preteses persones que no passen de ser tristos energúmens al capdavant , no han parat de criticar que Bojan no vagi a l’Eurocopa i que com pot ser que un jugador de 17 digui que està cansat.

Davant d’aquest muntatge monstruós, la família i el seleccionador nacional han acordat no convocar Bojan per al partit amistós de dissabte.

Deia algú que com seria possible que digués no a "la roja" i després jugués amb la seva selecció. Primer aquestes persones haurien de saber comptar. No és el mateix cinc setmanes de competició que mitja part d’un partit. I segon, i què?! Què passaria si volgués jugar amb Catalunya i no amb Espanya? Enviarien els tancs a casa seva?

El que em sap més greu de tot plegat, és que Bojan no jugarà amb la selecció per por, per por a la reacció espanyola, per por de què li frustrin la seva carrera que tot sembla que serà espectacular.

Espanya com sempre posa damunt la taula la repressió, la força bruta, la força de l’estat en tota regla. Em sap greu que algú hagi de pensar amb les reaccions d’Espanya al prendre les seves decisions. Bojan va haver d’explicar el perquè no anava a jugar amb Espanya, per por a la repressió.

Bojan no jugarà per por, por d’Espanya.

Carod a Vilafranca

Ahir el round electoral d’Esquerra va passar per Vilafranca. Aquest cop va ser Josep Lluís Carod Rovira que va venir a presentar el seu llibre-bíblia sobre el 2014, i de pas parlar sobre les primàries.

Sobre la xerrada del 2014, crec que qualsevol militant d’Esquerra podria estar-hi d’acord. Carod va dir que s’ha de muscular el país per arribar-hi i que hem de tenir clar l’objectiu, alhora que hem de saber dotar la independència d’un substrat il·lusionador i fer-la part de l’univers col·lectiu.

Carod amb el seu "2014" aporta una novetat, una nova visió sobre la identitat. Carod defensa que s’ha de parlar menys d’identitat i més d’identificació. Hi estic d’acord. La identificació col·lectiva és més fàcil d’aconseguir que no pas que tothom comparteixi la identitat nacional. Si som capaços de fer possible que la identificació col·lectiva catalana giri al voltant de millor qualitat de vida, més benestar i amb la independència, ens en sortirem.

La xerrada de sobte va deixar el 2014 aparcat i va girar cap a les primàries. En aquest punt discrepo profundament. Carod diu que no es podrà despenalitzar la independència fins que no es deixin de fer actes de calçotada. D’acord, ara bé, tampoc no es podrà despenalitzar la independència si el líder del partit que la defensa no fa cas de l’executiva del seu propi partit.

Carod i ERC Futur estan duent a terme una campanya amb un to exageradament agressiu, enfadat i negatiu, només cal sentir les paraules del "líder de l’ERC responsable" dissabte passat per veure que és cert.
Ahir no en va ser una excepció, Carod va carregar amb duresa contra la candidatura Gent D’Esquerra i els va culpar de tots els mals del partit. Carod els hi va atribuir totes les decisions que s’han pres durant els últims dotze anys.

Carod, crec que per descuit, va oblidar que ell era i encara és el President d’Esquerra i com a tal la cara visible del projecte que l’executiva dirigeix. Quan un no està d’acord en la línia política que el seu partit segueix el primer que ha de fer és intentar canviar-ho, i si no se’n ensurt dimiteix del càrrec i fa el que cregui més convenient. Tirar la pedra durant dotze anys i ara amagar la mà perquè hi ha primàries no sembla l’acció més responsable.

Carod per les bones i per les dolentes és el President d’Esquerra, Carod per les bones i per les dolentes és el líder i a ell són atribuïbles tant els 8 diputats del 2004 com els 3 diputats del 2008, o és que es pensa que la gent va anar a votar sense pensar amb les seves accions?

Carod i ERC Futur s’han apuntat al carro de la demagògia absurda i barata, i la veritat, amb RCat i Carretero ja n’hi havia prou.

Si volem, podem!

Doncs sí, si volem podem, així de clar. Fa uns dies escrivia tot jugant al joc de comparar les primàries demòcrates als USA i les d’Esquerra al nostre país, que Esquerra Independentista es podia comparar al John Edwards. Aquesta comparació la feia sobretot pensant en l’arrel política de les dues candidatures.

Tant Edwards com Esquerra Independentista, representen la puresa ideològica dels respectius partits. Al Partit Demòcrata tant Obama com Hillary han plantejat un programa més presidencial que no pas de primàries. Un programa sobretot pensat en la futura campanya Presidencial i per tant abandonant en un cert sentit l’espai més "left" o liberal del partit. Esquerra Independentista també recull aquesta puresa. Esquerra Independentista defensa el valor "d’esquerres" com a motor de benestar, defensa el republicanisme com a punt d’unió i de cultura democràtica, alhora que posa l’accent independentista per sobre dels altres dues. Per tant, defensa la mateixa praxi ideològica que l’Esquerra del 2003, aquella Esquerra que va il·lusionar i engrescar a milers de catalans.

Algú podria dir, tot seguint el joc, que l’Edwards es va retirar de la cursa de les primàries i que al final ha acabat donant el seu suport a Barack Obama. Sí és cert. Algú, seguint el joc, podria dir que Esquerra Independentista ara abandonarà i que donarà suport al Barack Obama d’Esquerra. Sí és cert, es podria donar el cas. El problema, o la sort, de les primàries d’Esquerra, és que Obama i Edwards són el mateix.

Esquerra Independentista representa perfectament aquestes dues figures, Esquerra Independentista representa tant la puresa ideològica que defensava Edwards, com el canvi que propugna Obama arreu dels Estats Units. Esquerra Independentista és il·lusió, Esquerra Independentista és esperança.

Esquerra Independentista ha sabut articular un projecte sòlid, pautat i ambiciós per avançar cap a la llibertat, Esquerra Independentista ha sabut projectar un model de partit nou, fresc i modern, Esquerra Independentista ha sabut sumar personalitats destacades de la societat civil per sumar-se al seu projecte, Esquerra Independentista ha sabut fer una campanya en positiu i optimista.

Esquerra Independentista és el canvi en el que podem creure, Esquerra Independentista és el vot del canvi, ara és el moment d’Esquerra Independentista.

Si volem, podem!